Anàlisi de la setmana

Barcelona

Les eleccions han augmentat la distància entre Catalunya i Espanya. Cada cop les lògiques polítiques són més diferents. Mentre a Catalunya es confirmaven els resultats del 20-D, a la resta d’Espanya el discurs de la por i la ficció frontista orquestrada pel PP, en la que Podem es va deixar atrapar, han provocat un gir conservador. Es podria dir que la política catalana cada cop pesa menys a Espanya i que l’espanyola cada cop pesa menys a Catalunya.

Ciutadans perd protagonisme a Catalunya perquè la seva aventura espanyola aquí, per comptes de sumar, resta. El PP malgrat un petit repunt fruit del desconcert del sector més dretà del país per la deriva de Convergència, segueix en posició marginal. I el PSC ha vist les orelles al llop i ja vol tornar a marcar distàncies amb el PSOE, probablement massa tard.

Torna el dret a decidir com mainstream nacional. Els comuns l’han fet seu, i reclamen el referèndum desmarcant-se de les ambigüitats de Podem. I el PSC ara a recuperar la fórmula canadenca de la llei de claredat. Amb una ziga-zaga en busca del temps perdut. I inevitablement l’estratègia sobiranista acabarà concentrant-se sobre el referèndum com a única via d’acumulació realista de capital polític o, si es prefereix dir-ho d’una altre manera, com a únic full de ruta realment possible.

Els comuns han consolidat posició. Han tornat ha guanyar a Catalunya, reafirmant-se com primera força de l’esquerra. 12 escons sobre els 71 de Podem al parlament espanyol, dóna força per intervenir en la reconstrucció del moviment després de la frustració. Però no sembla que sigui la seva intenció. Prioritat a casa. Sabent que si volen desenvolupar un projecte de llarg recorregut a Catalunya s’han de concentrar aquí. Les eleccions ho han dit bastant clarament. En Comú Podem no es un conglomerat homogeni: l’autoritat guanyada per Barcelona en Comú, la llarga trajectòria d’Iniciativa i el menor pes de Podem no són de fàcil convivència. Però l’herència del PSUC aporta tradició pactista.

En tot cas, les eleccions assenyalen una assignatura pendent: la composició de la representació del sobiranisme. Convergència i Esquerra, donat que la fusió és impossible per cultura i pels interessos que representen, han d’abandonar la ficció de Junts pel Sí, i ocupar espai autònomament. La refundació de Convergència serà protagonista a la tardor. I abans de començar a passar pàgina ja hi ha un sector que ha descarrilat: el de l’agent doble Germà Gordó.

Si no hi hagués hagut eleccions, avui només hauríem parlat del cas de Alfonso, destituït amb tota justícia pel parlament català del seu càrrec de Cap de l’Oficina Antifrau. Per fi disposem d’una prova directa de l’ús partidista de l’aparell d’Estat per fer guerra bruta contra adversaris polítics. El ministre de l’Interior va utilitzar a Daniel de Alfonso, espanyol per sobre de tot, com a talp per atacar persones i institucions de la política catalana. Una ignominiosa aliança entre l’autoritarisme i la deslleialtat. El parlament català ha cessat a de Alfonso. Fernández Díaz, lleial amic de Rajoy, segueix el seu lloc. I el PP ha de formar el govern que hauria de reformar Espanya. Serà per anar encara a pitjor.