"La passivitat absoluta del Barça", base de la condemna pel cas Can Rigalt

Barcelona

La “passivitat i inacció del Barça en els últims set anys” és la causa del duríssim revés judicial de Can Rigalt. Una rebregada judicial que obliga el Barça a reintegrar 47 milions d´euros a la immobiliària La Llave del Oro. Un pagament que amenaça de menjar-se els beneficis previstos per aquesta temporada passada.

Segons el laude arbitral al que ha tingut accés la Cadena SER, Can Rigalt no va tirar endavant perquè el Barça “ha incomplert substancial i greument les obligacions” previstes en el contracte, obligacions que tenien un “caràcter essencial” a l´hora de poder urbanitzar els terrenys.

El comprador va adquirir Can Rigalt perquè el Barça en el contracte signat per Laporta el 2005 es comprometia a tirar endavant la urbanització d´uns terrenys que tenien després una futura edificabilitat de 10.000 metres quadrats.

El Tribunal diu que “cobra especial rellevància la inactivitat per no dir passivitat absoluta” per part del Barça per no executar ni fer executar el conveni de col·laboració amb l´Ajuntament de l´Hospitalet per a la transformació urbanística de Can Rigalt. El Barça no va fer cap “desemborsament”, cap pagament al respecte.

El Barça, afegeix el laude, no ha desplegat durant més de 7 anys cap activitat que permeti iniciar el definitiu projecte d´urbanització.

Recordem que el Barça va atribuir la desfeta de Can Rigalt a un genèric: “no s´han donat els requisits” en els que incloïa qüestions administratives relacionades amb la requalificació dels terrenys i, segons el portaveu del club Josep Vives, “amb un pla general metropolità que havia de ser modificat” i del que en depenien els “requisits” descrits en el contracte per “desenvolupar un projecte que podia reeixir o no”.

Però el Tribunal insisteix que el Barça, com a conseqüència del contracte , havia assumit la totalitat dels costos urbanístics, i havia assumit els costos del trasllat de la sub-estació elèctrica de FECSA.

I aquests costos estaven inclosos en la compravenda i La Llave del Oro havia pagat les quantitat total de 35 milions d´euros del 2005.

Poc després la immobiliària va veure que la principal causa del retard en el projecte eren els costos urbanístics i de trasllat de la instal·lació elèctrica, assumits pel Barça.

El Barça però el 2012 va culpar a la immobiliària per “desentendre´s del projecte en execució”.

Però el Tribunal d´Arbitratge de Barcelona, en la seva sentència, rebutja l´acusació del Barça i li retreu “la passivitat i inacció en els últims set anys”, des que va ser constituïda la Junta de Compensació el juny de 2009 , i rebutja que la inacció es pugui atribuir a la crisi econòmica, ni escudar-se en la falta de competència davant l´Ajuntament de l´Hospitalet o davant de FECSA ENDESA perquè és el Barça qui s´obliga en el contracte a tirar endavant la urbanització dels terrenys.

Conclou el TAB que “resulta patent” que l´actuació del Barça estava lluny del que obligava el contracte.

No és cert que el Barça acomplís escrupolosament amb les seves obligacions perquè ha quedat “acreditat” que el Barça no va fer les operacions necessàries per al “aprofitament de la finca”.

El Barça és el responsable de la paralització i estancament.

La compradora es va trobar amb un “retard greu i prolongat en l´acompliment de les obligacions del Barça”.

I el Barça mai no va poder garantir ni assegurar l´acompliment de la seva part.

“Moix ens va dir que ho tenia controlat”

Directius destacats de la junta del Barça en el moment dels fets han explicat a la SER que Jordi Moix, responsable de patrimoni, sempre els va dir que “no es preocupessin” per la qüestió de Can Rigalt.

Però és evident que, a pesar que el Barça encara hi era a temps, el més calent era a l´aigüera en el cas de Can Rigalt i la prova és que el directiu Jordi Moix declara i reconeix en el procediment arbitral, entre novembre i desembre de 2015, que ni tan sols s´ha passat a la fase d´estudi del trasllat de la sub-estació elèctrica d´ENDESA, trasllat que era una de les condicions essencials del contracte signat el 2005.

Es a partir d´aquesta inacció i passivitat que el Tribunal decideix que el comprador no pot estar exposat “a un retard tan greu i prolongat” en les obligacions del Barça, i condemna el club a retornar l´import de la compra més els interessos, uns 47 milions.

El contracte de Can Rigalt i els avals

La responsabilitat de signar el contracte de Can Rigalt va ser de Joan Laporta i de fet segons Susana Monje el contracte de Can Rigalt li va permetre a Laporta i a la seva junta no haver d´avalar i apuntar-se en el 2005 uns beneficis addicionals de quasi 29 milions que li permetien salvar els números.

Però es dona la circumstància que el contracte de Can Rigalt es va signar el 27 de juny de 2005, el mateix dia, per exemple, que Javier Faus comunica a Laporta la seva voluntat de dimitir.

Les dimissions de Josep Maria Bartomeu i Sandro Rosell arriben amb data de 2 de juny de 2005, i també aquell dia es dona sortida a la dimissió de Jordi Monés.

Aquell mateix dia, el 2 de juny, també plega Jordi Moix en comprovar en junta que Laporta li ha perdut la confiança.

Aquests directius també van poder retirar els avals en tant que l´exercici va salvar els números, entre altres coses gràcies a la injecció de beneficis de Can Rigalt, un "pelotazo" en tota regla, vist el bunyol que ha acabat sent.

6.438 euros diaris d´interessos

El laude té conseqüències econòmiques molt importants per saber com s´apunten contablement aquests 47 milions que s´han de retornar. Dels 47 milions n´hi ha 12 que són d´interessos que van directament a pèrdues. Dels 35 restants el Barça en recuperarà uns 16, es a dir els 8 provisionals per la urbanització fallida i unes altres 12 pel valor que tenen avui els terrenys que li són retornats al Barça, una tercera part del que valien fa 11 anys.

A més, els interessos diaris poden suposar uns 6.438 euros diaris. Els 47 milions que es deuen suposen interessos del 3% més dos punts de penalització que el Barça ha d´anar pagant fins que resolgui el pagament.