Arquitectura i sexualitat al CCCB
El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona es fixa en la relació entre arquitectura i sexualitat. L'exposició "1.000 m2 de desig" fa un recorregut pels espais tant reals com utòpics pensats per al sexe des del segle XVIII fins als nostres dies
La 'Bubble House' que va aparèixer al número de la Revista Playboy d'abril 1972. Un dels elements de l'exposició del CCCB / Richard Fish (CCCB)
Barcelona
Vicenç Villatoro director del CCCB diu que l'exposició parla del "sexe imaginat, no és una exposició frívola , vol ser lúdica ,està molt documentada però vol ser juganera" i "mostra els espais on es materialitzen les utopies". Es comença per les utopies sexuals del segle XVIII com les del Marquès de Sade o Fourier que imaginava galeries amb espais comuns per orgies en una societat organitzada a partir dels plaers. També es fa referència a la revolució hippie dels anys 60 i l'arquitectura radical amb la recreació d'un Centre d'entreteniments sexuals de Nicholas Schöffer.
En la segona part "Refugis llibertins" L'exposició reconstrueix espais privats com els gabinets de lectura llibertina del XVIII o una reproducció del llit de Hugh Hefner de Play Boy convertit en despatx.
El "llit Playboy", explicat a la pròpia revista / CCCB
El "llit Playboy", explicat a la pròpia revista / CCCB
La mostra subratlla que històricament l'arquitectura ha estat dominada per l'imaginari masculí. La comissària Rosa Ferre diu que l'exposició fuig del que és convencional "el que pretén és donar visibilitat a alguns dels projectes que s'han distingit per subvertir els models tradicionals i imaginar altres maneres de relació més enllà de la família o la monogamia i inventar nous espais pel sexe"
L'última part, Sexografies (s XX-SXXI), parla de les passions contemporànies centrant-se en espais públics com parcs on es practica sexe. També es parla de l'experiència sensorial de discoteques i raves on mitjançant la llum estroboscòpica , la música i les drogues es produeixen efectes de sexualitat desplaçada. Espais virtuals, la sexualització de les xarxes socials com Instagram i projectes d'artistes relacionats amb el cibersexe també tenen el seu lloc.
Artistes com Yann Mihn treballa en una màquina d'immersió total en la realitat virtual. L'exposició es pregunta si la hipersexulaitzaió de la societat que es veu als mitjans pot substituir al vida sexual real.
