"La vida de les dones" d'Emili Selfa

Gandia

Parlàvem dels renoms que identificaven a dones, però allò més important és la personalitat d’aquelles femelles que són ben recordades, precisament per això, per ser dones. De moltes n’hem parlat en aquest programa, avui en canvi volia rememorar dones, amb molta personalitat, amb circumstàncies i èpoques distintes.

En primer lloc a una empresària, la tia Garretes, que vivia a la cantonera del carrer de Cervantes amb Magistrat Català a Corea, prop del molí dels Malacara; i que en els anys de la dura postguerra va engegar els cines Avenida de Beniopa, d’hivern i d’estiu, a l’entrada del poble, i el cine Boston, del carrer de Calderón de la Barca a la zona de l’Estació. I que la seua filla Isabel Cano, va gestionar posteriorment.

També fou una empresària primerenca L’Amorosa, bar situat al final del carrer del Forn junt al passeig i quiosc històric i singular del passeig, que encara regeix la seua família.

Rosario Santiago, també coneguda com a Rosario de l’Acadèmia, grauera i mestra, que va muntar una acadèmia al cantó del carrer de Cullera amb el carrer de Ponent. Era de la família Basilia i va ser regidora a l’ajuntament de Gandia, presidenta del CIT, empresària hotelera i de la construcció.

Del Grau era també Isabel Martí Bertó, la Pastaora, emprenedora que muntà la coneguda taverna de la zona del port, al final del carrer de Llevant, enfront de l’Aduana. Conten que fou una de les primeres divulgadores de la fideuà.

En canvi, la de la Punyalà, és una dona recordada al Grau degut a que li va pegar una punyalada a aquell home que la va deixar prenyada. Vivia en una espècie de barraca al coreà carrer de Tirso de Molina junt al Bar l’Estrella i venia hortalisses.

Destacades, són les Quiques de Marxuquera, de família Cerdà Verger, Consuelo, Maria i Nieves, provinents d’Agres. Eren unes persones prou modernes per al seu temps. La manera de relacionar-se amb els fadrins va propiciar que son pare, el tio Quico, amb fama de molt forçut, un dia li s’unflaren els nassos i en una discussió a la taverna, agafà a Sauret el Pedreguero i amb una sola mà el va posar dalt del taulell. Maria, heretà la força del pare. Deien que carregava saques d’olives de cent quilos, i a més va ser una dona valenta que per allà els temps de la república, com a delegada de la UGT, repartia la feina als treballadors. Com en tants casos semblants, després de la guerra, sense pare, fent les feines més dures, com repartir cànters de fosfat o arreplegar olives en jornades inacabables, va traure la família endavant. Conten que ella i Teresa la Salorta eren les dones de la Marxuquera amb més poders i valentia.

Una altra vesant de la Marxuquera la produeix el record d’aquella dona de València, coneguda com a la Valenciana, que tenia la finca central de la partida, junt a l’actual Parc de Pinet, regada per la font de la Mina que brollava allí mateix. La finca va passar a mans de la família Seguí, però el nom sempre ha estat de la Valenciana. D’aquesta dona, tots en parlen que era molt guapa i que havia guanyat un destacat concurs de bellesa a la capital valenciana.

O aquelles que tingueren que enfrontar-se a les grans convulsions del seu temps. Com Assumpció Viñarta, la Fava, que va tindre un protagonisme destacat durant la revolució i la guerra civil de 1936, com a miliciana de la CNT i companya del famós revolucionari anarquista madrileny José Poblador, Panxo Villa. Idènticament, Isabel Vila Ferrando, la tia Blaia de Beniopa, dona de paraules i caràcter, molt volguda, que emparentada amb el mestre anarquista de Gandia, Ernesto Albanell, va exercir de miliciana al poble.

En l’altra cara tenim a la tia Pura Peiró Escrivà, coneguda com a Purota la dels Perols, que vivia al carrer del Mig de Beniopa, que trastornada mentalment per no haver pogut suportar la detenció davant seu, i la posterior desaparició i mort, del seu germà canonge a València, durant els inicis de la guerra civil, pensava que volien enverinar-la i es passà gran part de la seua vida, fins a la mort, carregada sempre amb dos perols, que omplia diàriament d’aigua, cada dia d’una casa diferent, per a que no li enverinaren l’aigua.

Al mateix carrer del Mig, Gonçala Escrivà, la tia Gonçala, casada amb Antoni Garcia Oliver, Panxaverda, tenien una taverna i botiga. Com que li mataren a l’home en el temps de la guerra, va fer front al negoci familiar i va traure endavant a la prole, en temps on no era massa ben vista l’espenta d’una dona.

De vesant artística i cultural, Maria Josep Gonga, la Gongui, membre fundadora del grup de teatre Pluja i del Teatre del Raval. Germana de Josep Gonga del mateix grup teatral i de nissaga de teatrers aficionats. Son pare fou un dels grans actors de la Gandia de la postguerra i vivia al carrer de Sant Joan de Ribera.

Al remat, tot d’una, exemples de vitalitat. Les dones sempre presents i fonts de vida.