Acomiadar-se, dos mesos després de la mort

Barcelona

Són les 9 del matí i al cementiri de Roques Blanques, al Parc Natural de Collserola, fa calor i sona a estiu. Grills i ocells trenquen el silenci davant la sala de vetlles. Hi ha 12 persones en cercle, a més d’un metre les unes de les altres. Duen les ulleres entelades per la mascareta. Són els fills i nets de la Inés Molina, una de les víctimes anònimes del Covid-19. Una dona de 95 anys que va morir l’1 d’abril, sola en un centre sociosanitari, després de passar per l’Hospital de Bellvitge i contagiar-se en una residència. Dos mesos després de la mort, la família més directa es reuneix per enterrar les seves cendres. “Ho necessitem per tancar el dol”, assegura la seva filla petita, la Catalina González, que somriu a la seva neboda, a qui no pot abraçar.

“Quan una persona marxa, els que ens quedem aquí som els que hem de fer un procés. I ens ha tocat fer-lo tancats a casa i sols. Per mi, està sent dificilíssim”, diu la neta petita de la Inés, l’Anna. “No poder abraçar els cosins o els tiets que, per mi, són tan propers com els meus pares. O a la meva millor amiga, que ha passat pel mateix, amb qui porto des dels 3 anys i a qui he hagut de dir, que avui, no podia venir”, afegeix.

Mentre esperen al capellà, parlen de l'àvia. La Catalina ensenya una fotografia: “Mireu, que maca que estava. És només de fa uns mesos, perquè tenia fred i li vaig posar un mocador que em vau regalar per Nadal”. Malgrat tenir 95 anys, la Inés estava lúcida i plena d'energia: “Tenia sempre ganes d’aprendre a fer servir el mòbil i l’ordinador. Era perfectament conscient del que passava, per sort o per desgràcia”, explica la seva filla mitjana, la Inés González. Per això, li queda el sentiment de culpa de no haver pogut estar amb ella quan es moria: “El pitjor és el temps que va estar a l’hospital. Un cop ha desaparegut, penses <<ja està>>, però quan es troba malament, només penses que està sola i que no li pots agafar la mà per donar-li el suport”, diu amb la veu tremolosa.

Ni ella, ni la seva germana, han dormit avui. Part del comiat a la mare, l’han fet aquests dos mesos, amb les cendres a casa. Però fins que no s’han vist, no han pogut passar pàgina: “encara que no es pogués, he vist la meva germana, l’he abraçat, he plorat i, a partir d’aleshores, ja ha canviat la cosa”, reconeix la Catalina. “Necessitem fer totes aquestes coses per tancar el dol i ens ha costat perquè no hem aconseguit encara el certificat de defunció i no sabíem si podríem fer la cerimònia”, manté.

A la sala de vetlles, hi ha bancs precintats i un ram de flors davant l’altar. Les centres, en contra del que és habitual, les han dut de casa en una bossa de paper d’una botiga. El mossèn els felicita per haver decidit fer una vetlla religiosa, l’últim desig de la mare. “Aquí ningú entén què ha passat, sembla que estiguem deixats de la mà de déu, però la fe és el que ens ha de donar consol i esperança. Aquestes cerimònies ajuden a tancar una ferida, que hem curat com hem pogut a casa”, explica el mossèn Vicenç.

Llista d’espera als cementiris

En les últimes setmanes, la feina als cementiris s’ha doblat respecte l’any passat, segons dades del grup Áltima. Al cementiri de Roques blanques, segons la seva gerent, tenen llista d’espera: “La setmana passada teníem 75 famílies esperant per fer inhumacions i que els difunts adquireixin un final. Hem estat fent dues vetlles al dia”, explica Laura Escobedo. “El 80% del que hem fet ha estat sepultures de cendres, un 15 o un 20% més que l’any passat. Per això, moltes altres persones, ens truquen per contractar una sepultura però volen esperar dos o tres mesos per entrar tota la família en aquestes vetlles”, assegura a SER Catalunya el director dels cementiris Áltima, Joan Ventura.

La batalla per la justícia: denuncies al centre sociosanitari

El cas de la Inés Molina és paradigmàtic, un exemple del pitjor que ha deixat aquesta pandèmia. Un certificat de defunció que no arriba, una residència on es contagia i un centre sociosanitari opac, on finalment mor, la difunta mor sense cap contacte amb la família. Després d’acomiadar-se d’ella, els seus comencen una segona batalla: la de la justícia per depurar responsabilitats.

Es va contagiar a una residència de l’Hospitalet de Llobregat. “Tenia febrícula però cap més símptoma, la vam dur a l’Hospital de Bellvitge i la prova va sortir postivia: tenia coronavirus”, explica la família. Allà, van estar en contacte amb la família a diari, però donada l’edad avançada de la pacient, la van dur al centre sociosanitari Duran i Reynals, per fer-li un tractament pal·liatiu. “Allà la meva mare va desaparèixer”, sentencia la Catalina González.

De tres de la tarda a nou del vespre del dia de l’ingrés van perdre la pacient per l’hospital. Negaven que hagués entrat, mentre l’hospital de Bellvitge assegurava haver-la dut en ambulància. A la nit, la van trobar oblidada en un llit. Malgrat la família va trucar a diari per saber com evolucionava la dona, mai van contestar. Només es van posar en contacte amb la família, segons explica la Catalina, el dia que l’havien de sedar perquè morís sense dolor. Ara, els seus familiars esperen rebre l’informe mèdic per decidir, si com dues famílies més, demanden el centre.