Sociedad
AMB VEU DE DONA

Núria Font: "porto el comerç a la sang"

La popular botiguera escaldenca protagonitza el tercer capítol de la nova temporada

Amb veu de dona. Capítol 3. 3a Temporada. Núria Font

Amb veu de dona. Capítol 3. 3a Temporada. Núria Font

34:07

Compartir

El código iframe se ha copiado en el portapapeles

<iframe src="https://cadenaser.com/embed/audio/460/1608649342_273035/" width="100%" height="360" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>

Andorra la Vella

El tercer capítol de la tercera temporada d'Amb Veu de Dona repassa la història del comerç i més concretament la història del comerç d'Escaldes, una activitat desenvolupada essencialment per dones.

Núria Font neix el 9 de gener de 1934 a Escaldes, filla del Pere i de l'Emilia, a qui tothom coneixia com la Pereta del Tit, qui un any abans obre una botiga de queviures a l'avinguda Carlemany per la que passen des de treballadors de Fhasa a refugiats de la guerra civil espanyola.

De la seva infància, recorda com la seva mare atenia tothom, qui tenia diners i qui no. Com estirava matalassos a terra per acollir refugiats republicans que fugien cap a França. O com, a l'estiu, es convertia en pensió improvisada pels primers turistes francesos. Avui aquest establiment continua obert, a l'avinguda de les Escoles, i darrere el taulell encara es pot veure la Nuri 84 anys després.

L'ofici el va aprendre de la Pereta del Tit, una dona que va deixar empremta. La Nuri explica una anècdota ben curiosa: "un dia, de vacances a Calafell, estava asseguda al passeig i un senyor es va asseure al costat; explicant que érem d'Andorra em va dir que li agradava molt venir i comprar i sobretot a una botiga d'Escaldes on hi havia una dona petita, molt simpàtica i grassoneta; aquella dona era la meva mare" explica, per continuar relatant que era capaç de tallar tota sola amb un punyal una peça sencera de bacallà.

Aquella botiga era famosa també pels rams de plàtans de Canàries que hi penjaven en aquells anys, i que transportaven des de Lleida.

"Veníem de tot: peix, carn, fruita, verdura...El meu pare tenia un hort i també veniem conills, pollastres, ous". Eren temps de subsistència i de treballar sense descans.

Núria Font estudia a les monges primer i després, a l'escola francesa. D'aquella etapa recorda amb molt afecte una mestra, madamme Pi: "molt servera però molt bona mestra" qui acabava sempre el dia fent cantar als infants l'himne d'Andorra.

El pessebre vivent d'Engordany, les aigües termals i el cinema van portar els primers turistes espanyols a finals dels anys 50 i principis dels 60. Va ser el moment de l'expansió de la part alta d'Escaldes i del seu comerç. La botiga s'amplia i fins i tot reparteix als hotels de la parròquia, sense hores ni vacances ni caps de setmana. Això sí, es respectava l'hora de dinar per dedicar temps a la família, una tradició que s'ha mantingut al llarg dels anys. 

Núria Font estudia fins els 14 anys, i com no li agradava gaire l'escola, acompanya la mare a la botiga, tot i que inicialment tampoc no li feia el pes. "A mi m'hagués agradat el teatre; amb les amigues fèiem comedietes, i el teatre m'encantava; però en posar-m'hi darrere un taulell, de seguida em va agradar i ja hi vam ser" explica, per afegir"el comerç el porto a la sang".

Amb 17 anys es casa amb Ventura Magallón i el 1966 es traslladen a l'avinguda de les Escoles on la tenda pren una nova embrazina. És l'etapa daurada del Duralex, dels formatges francesos i holandesos, productes que buscaven els visitants espanyols, sobretot pel preu.

Núria Font no recorda haver fet en aquells anys més vacances que el viatge de noces que va durar divuit dies: "fins que se'ns van acabar els diners".

Durant els anys daurats del Duralex podien arribar a vendre fins a 15 caixes diàries d'aquella vaixella duradora, una marca que seixanta anys després ha fet fallida.

Font ha contemplat en primera persona els canvis d'hàbits en el consum. I pateix pel futur del comerç familiar i tradicional davant les grans empreses de distribució. Però com diu la vella dita: "veurem qui enterra al darrer". Després de tres generacions, la botiga que va obrir la seva mare continua en peu, en aquest cas sota les ordres de la seva filla, Lydia Magallón. "Ara hi ha molta gent que torna al producte tradicional, fet com abans" explica.

Tres generacions de dones comerciants i 85 anys al peu del canó. Tot i creure que hi ha molts homes bons comerciants, assegura que aquesta és professió molt pròpia de dones perquè "tenim més palique". Una feina que ha permès la subsistència de moltes famílies del país els darrers vuitanta anys.

Sobre el futur de les dones en general assegura que hi ha hagut "una gran evolució", justament ara que es compleixen 45 anys del vot femení al país. "Avui una dona és tant com un home i fins i tot més" diu Núria Font.

Sobre la situació actual, amb la pandèmia de coronavirus, Font manifesta no haver vist mai res semblant tot i recordar com el seu pare, que havia estat una temporada a Barcelona, explicava haver passat la grip espanyola i haver quedat molt afectat.

El confinament no ha estat per ella especialment dur perquè "m'he ocupat en coses que m'agraden" i sobretot escoltant el seu artista preferit: Carlos Gardel.

Núria Font ha estat la protagonista del tercer capítol d'Amb Veu de Dona, una sèrie que repassa la història recent d'Andorra des d'una perspectiva de gènere amb el patrocini d'Andorra Telecom i el suport del Govern d'Andorra.

 

 
  • Cadena SER

  •  
Programación
Cadena SER

Hoy por Hoy

Àngels Barceló

Comparte

Compartir desde el minuto: 00:00