El judici a dos inquilins explora els límits del dret a la protesta

Barcelona

Els moviments de l'habitatge fa temps que ho tenen clar: L'única manera d'evitar la sagnia que provoquen als barris l'augment dels preus del lloguer és protestant. Fent soroll i obligant als propietaris a seure a negociar. Però, pot aquesta pressió esdevenir un delicte de coaccions, quan la persona a qui s'assenyala públicament és una particular anònima i no un banc o un fons d'inversió? És el que ha de decidir la jutgessa de Barcelona que ha jutjat avui al Juan i la Lívia, un matrimoni desnonat fa poc més d'un any del pis on vivien, després de negar-se a pagar un agument del lloguer. Tant la propietària com la fiscalia demanen per ells 1 anys de presó per encartellar el barri amb fulletons amb el nom de la propietària, distribuir-los a les bústies del seu edifici o fer concentracions davant la seva feina.

No hi va haver negociació. "Va ser impossible", segons els perjudiciats; "un llinxament públic", per la propietària, que després de tres anys de batalla legal s'ha assegut al costat dels seus antics inquilins, no sense que la jutge li hagi hagut de recriminar que la sala de vistes no es un "bar". En Juan i la Livia pagaven 1.000 euros des de 2007 per viure amb els seus fills a un setè pis de 140m2 a Travessera de Gràcia. "Una ganga", segons la demandant, visiblement alterada. Després d'11 anys de contracte, la propietària va voler pujar-los el lloguer. Exigia 300 euros més, però el matrimoni s'hi va negar. Els va donar un mes per marxar i tornar les claus, però no ho van fer. "Ens jugavem l'estabilitat de la meva familia. Després d'haver-nos portat tant bé, on aniriem a dormir?", ha lamentat durant el judici la Livia. Van seguir pagant el lloguer que consideraven just i la propietària, que volia recuperar el seu pis, va activar la via judicial.

Poc després el seu nom es va fer públic. Primer al barri de Gràcia, encartellat amb fulletons amb el seu nom i cognoms on la qualificaven d'intolerant o especuladora. Octavetes similars es van distribuir a les bústies dels seus veïns, a l'edifici on vivia. Durant al judici, ningú, ni acusacions ni defensa, ha sabut indicar l'autoria d'aquells cartells. "La meva imatge es ca veure molt repercutida. Em titllaven de terrorista i no estava expulsant ningú del barri", ha assegurat la propietària. "Patia per la meva integritat. (...) Encara avui tinc por de sortir al carrer i trobar cartells amb el meu nom", ha afegit. Qui va popularitzar el cas, però, va ser l'actual ministra d'igualtat, Irene Montero, amb una piulada on l'assenyalava directament: "Aquest és un missatge per Esther Argerich, la propietària del pis en el que la Livia i en Juan porten més de 12 anys vivint amb els seus tres fills". Així començava un video on l'emplaçava a rebaixar un lloguer que considerava abusiu.

L'intent de mediació dels moviments de l'habitatge va passar també per irrompre en l'immobiliària que gestionava el domicili en qüestió. Els inquilins, acompanyats d'un grup de persones, es van concentrar a les finques Caseuro, amb xiulets i cartells on es acusaven "d'especular i expulsar veïns". Segons el testimoni dels treballadors de l'agència, els manifestants van entrar a l'oficina "amb violència", "alçant la veu", "pujant sobre les taules" i van obligar-los a renunciar a la propietat al dictat dels qui s'erigien com a mediadors entre el matrimoni i Argerich, sota l'amenaça de manifestar-se cada dia. "Hi havia un mosso que em va dir que allò eren coaccions", ha declarat el responsable de la inmobilària per sorpresa de les parts, que no han sabut identificar les persones concretes que van obligar-los a deixar la clienta. Només s'ha pogut acreditar que un dels manifetants, Pablo Ruiz, va despenjar el telèfon de l'oficina per parlar amb la propietària. Tampoc va aconseguir res. "La conversa va ser curta i la va tancar dient: <<els farem fora per les bones o per les males>>", ha declarat Ruiz, a qui Argerich acusa també de coaccions.

Mesos després, el 14 de maig de 2020, segons la fiscalia, van presentar-se a la feina de la propietària, a les oficines de la Diputació de Barcelona. Van desplegar una pancarta amb el seu nom i el missatge "no expulsis cap veí" mentre la trucaven a l'oficina per negociar. "Volien fer-me tot el mal possible; quasi perdo la feina", assegura Argerich. "No estava en condicions de treballar". Va acabar agafant la baixa per ansietat. El judici obre un debat sobre els límits de la lluita contra el preu del lloguer. Un delicat equilibri on es barreja el dret a la protesta i a la propietat, les debilitats dels que no poden pagar un lloguer i els drets dels propietaris. La fiscal conclou que "no es pot obligar a cap propietari a fer un contracte que no vol fer, ni a tenir una conversa que no vulgui tenir", si això "just o no". La defensa manté que els actes de protesta estan emparats en el dret de manifestació i llibertat d'expressió, que és "l'únic poder dels qui no tenen l'altaveu d'un mitjà de comunicació". En aquest cas a mes, insisteixen que ha de prevaldre la presumpció d'innocència, perquè no "hi ha la més mínima prova" de l'autoria i acusen la demandant d'iniciar un procés penal per accelarar el desnonament de la família.