Va a ser que no s'acaba el mal son

Alcoy

Primera escapadeta després de molts i molts mesos. Aeroports a mig gas. Res a veure amb un juliol abans de la pandèmia. No hi ha cues per a facturar, no hi ha cues a seguretat.

La nova normalitat exigeix una miqueta més de burocracia. Mostrar el certificat de vacunació o be una PCR negativa. El tràmit, però, és rápid. Viatjar és pot, clar. Complint amb el que marquen les autoritats sanitàries.

En el lloc de destí ens reben amb alegría. Viuen del turisme i se’ls nota preocupats. Ens pregunten d’on venim i ells es pregunten si será l’inici de la recuperació turística.

Pel que estem veient ara mateix, encara no.

En eixe lloc de destí tothom porta la mascareta, fins i tot a l’aire lliure. Només tres persones a l’avió, en animada conversa, no se la van posar.

Ni la tripulació ni jo els vam dir res tot i que les instruccions són clares. Ho repeteixen matxaconament pels altaveus: aquells que no porten mascareta no podrán embarcar. Sempre hi ha una minoría que es fa de notar

Danys col.laterals de la Covid. La aerolínea ens canvia el vol. Ja no aterrem directament a Alacant. L’avió no va ple i no els ix rendible. Hem de fer una espera de quatre hores.

Però ens ho prenem amb calma. Potser abans de la Covid haguera posat el crit al cel i haguera anat al mostrador de reclamacions. La Covid m’ha canviat el caracter. Potser fins i tot per a bé.

Torne al País Valencià i la sorpresa. En només una setmana estem de nou en risc. Noves mesures per aturar la pandèmia.

Estava quasi convençut que aquest mal son anava a acabar-se. Almenys així ho pensaba durante la meua escapadeta. Pero va a ser que no.