"Era hijo único y la música me rellenaba los momentos de soledad"

Barcelona

Fernando Navarro és d'aquells que reivindiquen la cerimònia de la música. Anar a la botiga de discos, triar, arribar a casa, asseure's i assaborir-lo sol i tranquil. Amb el temps, ha après a no enfadar-se quan li tallen les cançons o quan no punxen la música que vol, per això cada cop intenta trobar més moments per quedar-se en solitud i escoltar música sense interrupcions: "Rendir aquest culte a la música, al ritual de la música, no és ni millor ni pitjor del que es fa ara, però s'està perdent i per mi continua sent molt especial, era un moment romàntic i aventurer a la vegada", confessa.

Aquesta escolta cerimoniosa és el que es repeteix capítol a capítol en el llibre que acaba de publicar a l'editorial Pepitas de Calabaza: 'Todo lo que importa sucede en las canciones'. De fet, per això ha volgut convertir la presentació del llibre a Barcelona, a la Llibreria Calders, en una sessió molt particular. Ell i Miqui Otero han acabat la xerada puxnant les seves cançons de referència.

Barcelona, per ell, és una ciutat important: "És on hi tinc més amics", explica, "a més a més, vaig començar a venir aquí per veure Bruce Springsteen". Al programa 'El Balcó', hem aprofitat que venia a presentar el llibre per tenir una conversa d'aquelles que queden a la memòria. Només sonen algunes de les cançons que ell ha triat per ambientar cada capítol, però el periodista d'El País Fernando Navarro parla de les seves obsessions i de què és encara la música per ell. Recorda descobrir què eren les drogues o el món sòrdid de Nova York quan va escoltar el Transformers de Lou Reed per primer cop.

Capítols musicats

La novel·la parla de la paternitat, de la fi d'un matrimoni, de la pèrdua, però les protagonistes són les cançons. "No importa què del que explico m'ha passat a mi i què és ficció", avisa, però sí que diu que la relació amb la seva mare i el que explica d'ella al llibre és verídic: "No havia escoltat mai una canço de rock, però era revolucionària i llibertària a la seva manera".

El protagonista mareja la seva psicòloga amb les obsessions musicals que el tormenten dia a dia, i es refugia en un temple que va existir: "El pis de la novel·la, ple de discos, sense que es veiessin les parets, s'inspira en un pis que va existir". El personatge, però, més que la seva terapeuta, s'escolta les paraules de Dylan:

Y ojalá «Workingman’s Blues #2» no se acabase nunca. Cuando estaba en la otra casa, la escuchaba mientras Alejandro y Rosa dormían. Tenía algo de liturgia, en la soledad del salón, cuando desde la ventana veía las farolas desparramar su luz anaranjada en las aceras. Entonces, la voz de Bob atravesaba los muros de silencio, altos como diques que separasen la tierra del océano, impertérritos.

"La filosofia del rock and roll no intena buscar la fama i l'èxit comercial, sinó que lluita per una mena de resistència cultural, i Dylan és qui millor ensorra aquests murs", explica Navarro.

Col·lecció de genis

Bob Dylan, Bruce Springsteen, Elvis Presley, Lucinda Williams, The Beach Boys, Aretha Franklin, The Beatles, Patti Smith, Neil Young, Tom Petty, Roy Orbison, Tom Waits y Warren Zevon. Són només alguns exemples dels noms que surten a la novel·la, alguns dels quals Fernando Navarro ha entrevistat. De fet, a l'entrevista ha explicat com va aconseguir una pua de Patti Smith, una mena de xamana de la música, diu: "Mai havia vist una cantant amb una aureola d'artista tan intensa i real, es veia per com caminava, per com es movia".

Quins músics li queden per entrevistar a un dels peridistes musicals de referència del país? Quin grup o quin artista triaria per veure si només en pogués triar un? Són algunes de les preguntes que ha respost a l'entrevista que li hem fet al programa 'El Balcó'.