Una notícia de la SER, la idea original de ‘El Mètode Grönholm’
Aquesta peça forma part de l'especial 'Tres històries universals que van néixer a la ràdio'
Una notícia de la SER, l’idea original de ‘El Mètode Grönholm’
20:26
Compartir
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
<iframe src="https://cadenaser.com/embed/audio/460/1707389689115/" width="100%" height="360" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>
Barcelona
Per celebrar els primers 100 anys de Ràdio Barcelona, el programa El Balcó de SER Catalunya, en col·laboació amb El Quadern d'El País, han preparat un especial amb tres històries universals que no deixen indiferent a ningú i que tenen un element en comú: els tres episodis van néixer a la ràdio i s'han fet mundialment coneguts... Una trucada, una troballa en un contenidor i una visita inesperada en un funeral.
Una casualitat periodística inspira l’argument d’una de les obres de teatre més exitoses dels últims temps
“Sala de reunions d’una empresa. Mobiliari de qualitat. Parquet. Parets folrades de fusta. Una taula de juntes amb vuit cadires. Sobre la taula, ampolles d’aigua i quatre gots”. És l’inici d’una de les obres catalanes més internacionals, ‘El mètode Grönhom’. Qualsevol apassionat del teatre ha vist aquells 4 aspirants participant en un procés de selecció per una empresa sueca fictícia. Però el que pocs saben és en què es va inspirar Jordi Galcerán per escriure el text: “L’espurna va ser una notícia de la SER, que explicava que s’havien trobat unes sol·licituds de feina on una persona de l’empresa havia anat escrivint opinions vexatòries sobre els candidats”.
20 anys després, en Jordi s’asseu amb l’autora d’aquella informació. Era l’Estiu del 2002 quan Nieves Goicoechea (actualment directora de Comunicació del Ministeri de l’Interior) era cap de la secció de política i tribunals de la SER. “Anava amb el meu marit i la meva filla cap a l’escola en un carrer proper a la Plaza Castilla de Madrid i de cop me n’adono que, al costat d’uns contenidors, hi havia unes bosses negres d’on hi sobresortien molts papers. Vaig veure que eren currículums amb les fotos grapades, com es feia fa 20 anys, i amb totes les seves dades personals”.
En total, unes 250 sol·licituds de feina per la cadena supermercats Sánchez Romero (que encara opera a dia d’avui) amb anotacions en retolador sobre cadascun dels candidats: “No, per gitana i lletja”, “cafè amb llet. Estranger i gordo” o “estranger. Fa por, sembla un indi”. Ràpidament la Nieves va tenir clar que tot allò era il·legal i denunciable. Va agafar tots els papers que li cabien a les dues mans i va marxar a casa a treballar en la notícia, posant-se en contacte amb els afectats.
Molts mitjans van explicar la notícia, i el ressò d’aquella informació també li va arribar a en Jordi Galcerán: “Vaig pensar que la persona que feia aquestes anotacions es va equivocar al llançar-les al contenidor, però l’únic que feia era seguir les directrius de l’empresa. I em va fer reflexionar sobre la cultura empresarial”. A partir d’aquí, va començar a estirar el fil comprant-se llibres de recursos humans sobre processos de selecció (absurds, en molts casos): “Mètodes suposadament infal·libles que s’intenten convertir en matemàtiques quan, la majoria de vegades, tot es basa en la intuïció”.
Tot i que als tribunals el cas va acabar només amb una multa per la cadena de supermercats, va ser el Teatre el que va posar a debat els processos de selecció de personal. El text es va estrenar un any després al Teatre Nacional de Catalunya i des de llavors s’ha representat en 60 països diferents i fins i tot se n’han fet pel·lícules. Per això en Jordi agraeix haver estat un oient fidel: “El que costa més per escriure una obra és trobar una bona idea. Has d’estar atent a la vida, a una conversa, a una notícia...”, i coincideix amb la Nieves en què la ràdio i el teatre combinen molt bé: “És el mitjà on la gent es més sincera i honesta, i això busquem al teatre, humanitat”.