El BalcóEl Balcó
Sociedad

Buidar la casa de la mare: "Com et desfàs de la vaixella on has menjat tots els Nadals de la teva vida?"

Sílvia Soler i Care Santos comparteixen les seves experiències de netejar la seva casa familiar després de la mort de la seva mare

Buidar la casa de la mare: "Com et desfàs de la vaixella on has menjat tots els Nadals de la teva vida?"

Buidar la casa de la mare: "Com et desfàs de la vaixella on has menjat tots els Nadals de la teva vida?"

21:39

Compartir

El código iframe se ha copiado en el portapapeles

<iframe src="https://cadenaser.com/embed/audio/460/1718647487140/" width="100%" height="360" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>

Barcelona

Hi ha un dia que acostuma arribar en què toca buidar la casa dels pares perquè han marxat i ho han deixat tot com estava. A vegades és casa del pare o ja és només casa la mare. Fa alguns dijous, al Parelles de Fet, la Sílvia Soler va recordar unes nines de porcellana que eren dins una vitrina de casa la mare, que li va tocar buidar fa uns anys. I fa unes setmanes, la Care Santos, escrivia un article a 'Catorze' titulat, precisament, "Buidar la casa", on parlava de la seva recent experiència.

Dues escriptores que han passat pel mateix tràngol i que toquen una tecla que ressonarà a l'ànima de molts oients. Sobretot perquè qui s'hi troba no ho té mai fàcil. Què decideixes fer davant el que trobes a casa els pares: llençar-ho tot? Guardar-ho tot? Què tries i què no?

Per on començar?

L'experiència "duríssima" de la Care Santos és recent, no fa ni un any que va acabar de buidar la casa de la seva mare, que no només era seva, sinó "de tota la família". Hi havia viscut durant més de 60 anys i hi havia molt acumulat. A més, li va tocar a ella, la germana més petita, tenir a les seves mans "tota la història familiar". La Sílvia, en canvi, ja fa més de 25 anys que va començar a buidar la casa, tot i que es va quedar a mitges perquè s'hi va instal·lar la seva germana. Ara que la germana ha deixat el pis, ha començat la segona fase.

"Jo recordo anar buidant, veient coses que passaven per les meves mans i fer-me la pregunta: Què faré?", ha recordat Santos, qui en va decidir "fer literatura". Escriure sobre l'experiència era una manera de "retenir les coses que no es podien quedar" amb ella "de cap altra manera". I, mentre buidava casa la mare, també llençava coses a casa seva pensant en "el dolor" que podrien tenir els seus fills arribat el moment. Ho feia d'una manera "molt meditada", pensant molt bé què donar, regalar o vendre, pensant que no li passaria "el que li passa a la gent", el penediment. S'equivocava: "I tant que me n'he penedit".

Soler admet que va tenir "una sort immensa" de no ser filla única i fer el buidatge amb els seus germans, ja que "les decisions compartides són menys doloroses". La combinació del seu germà, amb un "sentit pràctic excessiu" i la seva germana "d'esperit nostàlgic impressionant", va ajudar a equilibrar la balança "sense cap baralla" i fer d'aquest procés una cosa "dolorosa però tendra" que els va ajudar a "reviure el dol"de la mort del seu pare, mort anys abans. Santos va viure el mateix. Va ser, descriu, "com retrobar-se amb tots dos alhora".

No es pot guardar tot

Les dues escriptores han coincidit en el fet que no es poden conservar tots els objectes, s'ha de triar. La Sílvia Soler, per exemple, va triar els llibres de la seva mare, molts d'ells amb dedicatòries dels autors o del seu pare i anotacions de la seva mare. La Care Santos, en canvi, va optar pels quadres del seu pare i ara casa seva "sembla el Prado".

Hi ha coses, però que no poden guardar ni s'atreveixen a llençar. La solució que van trobar les dues és una rifa entre la família. Soler va donar un cobrellit de ganxet que li havia fet la seva àvia a la seva neboda, mentre que Santos va aconseguir que els seus nebots es quedessin les terrisses i plats que col·leccionava la seva mare, una cosa que no es podia imaginar de llençar: "Com et desfàs de la vaixella on has menjat tots els Nadals de la teva vida?".

Hi ha també, però, coses que recuperarien. Que amb perspectiva els hagués agradat conservar. Aquesta és una cosa comuna, ha explicat Pedro Pasquin, director d'Antiguitats Pasquin. "Hi ha moltes famílies que al cap de quatre o sis mesos venen a veure si encara tenim aquell objecte que ells volien", ha apuntat Pasquin, que també ha afegit moltes vegades no es poden tornar les antiguitats simplement perquè ja no hi són: "És una operació molt ràpida".

Laura Polo Dalfó

Laura Polo Dalfó

Redactora, productora, reportera i el que faci falta a El Balcó de SER Catalunya. Graduada en Periodisme...

 
  • Cadena SER

  •  
Programación
Cadena SER

Hoy por Hoy

Àngels Barceló

Comparte

Compartir desde el minuto: 00:00