L'estiu inoblidable de la Martina: "El millor ha estat parar el penal a les semifinals dels Jocs Olímpics"

Barcelona

Tenir 22 anys i haver aconseguit el cim de la teva carrera: una medalla d'or a les Olimpíades. Això és el que li ha passat aquest agost a la Martina Terré, gracienca de tota la vida i portera de la selecció espanyola de waterpolo. El millor del seu estiu ha estat "parar el penal a les semifinals dels Jocs Olímpics", tot i que encara no ha mirat el partit que li va donar l'or: "No tinc el valor". La Martina ha vingut avui a El Balcó per parlar sobre com es va sentir en pujar al podi i com va començar en un esport encara infravalorat com és el waterpolo.

Felicitat extrema

La Marina arriba a l'estudi amb la medalla d'or a la bossa. Pesa molt. Tant que no va poder portar-la penjada molta estona ni tampoc s'ha atrevit a penjar-la on té la resta de medalles per por que "caigui la paret". La té guardada en la caixa on les donen, però la mira poc. En té prou amb el record i l'emoció de la victòria davant Austràlia el 10 d'agost de 2024.

Ho recorda com una "sensació una mica estranya" perquè ja feia tres minuts que sabia que eren campiones —a les australianes no tenien temps d'igualar el marcador— però encara no se n'havien proclamat. Quan va xiular el final, "era felicitat extrema". La Marina ha destacat com es miraven amb les companyes i pensava en l'equip, "divertit, però que havia treballat molt". Un equip format per una meitat de jugadores que feia temps que remaven i una nova fornada que s'han "endut la medalla en els primers jocs". La d'or "a sobre".

Una nova era de waterpolo?

La Martina ha lamentat que el waterpolo —especialment el femení— estigui tan infravalorat: "És una mica injust". Considera que és molt difícil, i més en la societat espanyola on predomina el futbol i el bàsquet, que se'ls reconegui l'èxit: "És molt difícil, fins i tot guanyant l'or olímpic que ens apropem als equips femenins de futbol i molt menys als masculins".

Tot i això, la Martina creu que s'han mostrat al món i espera que nens i nenes petits que "no sàpiguen que fer provin el waterpolo".

Únete al canal de WhatsApp de la SER

Una adolescència de renúncies

Els inicis en el waterpolo de la Martina van ser pràcticament una casualitat. A 12 anys ella ja havia provat esports com la gimnàstica artística, però va voler començar a nedar. Allà, el seu entrenador li va recomanar un esport d'equip, com el waterpolo, que no li va agradar i al segon dia va voler renunciar: "Això de pegar-me a l'aigua no m'agradava". Però quan va provar la porteria, la va fascinar.

Poc després d'un any de començar waterpolo, li va arribar una beca per entrar al Centre d'Alt Rendiment (CAR), on havia d'entrenar dues vegades al dia, una al matí i una a la nit. I on va tractar la ment perquè anés en sintonia amb el cos. La Martina recorda com físicament estava molt preparada, però era un "terratrèmol" de petita. Al CAR la van "calmar molt" i la van preparar mentalment per ser una esportista d'elit.

Dedicar-se en cos i ànima a l'esport comporta moltes renúncies i la Martina no se n'ha pogut escapar. Recorda com no podia anar a les trobades del CAU, una situació "traumàtica" per ella. Va intentar compaginar-ho com va poder i va dubtar, però al final el waterpolo "sempre tirava una mica més". Com ara, que després de l'entrevista ha de tornar a entrenar, segona vegada avui, toca el torn de nit.