Ser dona i calba: "Després de 12 anys, vaig decidir treure'm el mocador i vaig rebre mirades de fàstic i rebuig"

Barcelona

La primera vegada que la Núria va ensenyar la seva calba va ser un dia a la platja amb una amiga seva. Feia 12 anys que vivia amb un mocador al cap, les 24 hores dels 365 dies de l'any: "Va haver-hi un moment d'èxtasi dins l'aigua, però al sortir vaig rebre mirades de fàstic i rebuig". Es va posar a plorar, la seva amiga la va abraçar i li va aconsellar rapar-se. "Jo estava agafada als quatre cabells que em quedaven", però després d'uns pocs dies va trucar la seva amiga perquè la rapés: "Aquella tarda em vaig alliberar d'una bona motxilla". Va ser un punt d'inflexió, ja no veia ni comptava els cabells que li anaven caient, però ara tocava una segona part; "veure aquella imatge i acostumar-me".

La Núria és una de les set dones calbes, "pelones" com es diuen elles, que surten de l'armari al documental 'Mujeres Calvas', de la Sandra Román i que s'estrena dijous 6 de març als cinemes Girona de Barcelona. Al film, dones com la Núria expliquen les seves històries personals, el com han viscut quedar-se calbes, la vergonya, les mirades o la por, però també com han aconseguit tirar endavant juntes i trencar el tabú. A la Júlia la van acomiadar de la feina el dia que es va treure la perruca; a la Clàudia mai li van advertir dels efectes secundaris del tractament perquè no li caiguessin els cabells. La Idoia, que és calba des que té un any, vol sortir de l'armari, el seu entorn no en sap res, però li costa horrors. I la Núria, que avui visita El Balcó, explica com va tocar fons i va arribar a viure al carrer només perquè necessitava tapar tot el que vivia.

L'angoixa de perdre els cabells

Als 19 anys la Núria va començar a perdre els cabells. Tenia alopècia androgènica, i estava perdent tota la part central dels cabells. Després d'anar a perruqueries, fer-se diversos tractaments i gastar-se molts diners va anar al dermatòleg, i allà li van parlar de nervis i estrès: "No totes les alopècies venen de l'estrès i l'ansietat". Allà li van parlar també d'un tractament d'hormones, però l'endocrina li va ser molt sincera i li va dir que "si fos la seva filla, no volia que en prengués". Així que els cabells van anar caient, la Núria de 24 anys es va posar un mocador i no se'l va treure fins als 34: "10 anys amb un mocador les 24 hores".

De fet, sobre els medicaments, hi ha una "queixa general de dones que senten que no se les informa bé", ha explicat Sandra Román, directora del documental: "Hi ha dones a qui no se'ls ha explicat que els tractaments tenen efectes secundaris i que, quan s'aturen, els cabells torna a caure". En aquest sentit, la Núria ha lamentat que dins de tots els tractaments que s'ofereixen, "no hi ha l'opció d'acceptar que seràs una dona calba".

En el seu cas no ho va poder acceptar, va entrar dins el món de les drogues i va acabar dormint al carrer, això sí, sempre "amb un mocador de recanvi a la bossa". Dormia al carrer i es preocupava cada matí de mullar-se el cap i posar-se bé el mocador abans que es despertés la resta. I així com el mocador va ser per la Núria una crossa, per moltes altres dones ho és la perruca: "No poden ni sortir al carrer ni viure a casa sense ella", ha explicat Román. "La perruca està bé si la portes com a complement, però des de la por és una presó", han coincidit totes dues, perquè moltes dones deixen de fer, de sortir al carrer, de fer esport o, fins i tot, abraçar.

Ser dona i ser calba

La Núria ha recordat com va ser la primera vegada que es va mirar al mirall després de rapar-se: "Quan no tenim a l'imaginari una dona calba, és molt difícil veure la teva imatge al mirall sense cabells". És per això que és molt important, ha remarcat Román, "saber que no estan soles al món". Un dels objectius de 'Mujeres calvas'. De fet, la mateixa Núria no ha oblidat com va ser la primera vegada que va conèixer tres dones calves: "La mirava i deia «soc així», un efecto espejo brutal". I tota aquella tarda va estar xerrant i plorant amb elles.

Elles eren les dones que a poc a poc estaven creant 'A pelo', una associació de dones calbes, per a dones calbes i famílies: "Volem visibilitzar l'alopècia femenina i fer trobades". Trobades que van des d'anar un dia a un spa, fer una excursió per Barcelona o un taller de posar-se mocadors. Per la Núria i per moltes de les dones que apareixen al documental, trobar aquest espai va ser clau per arribar-se a estimar.

'Mujeres calvas'

"No se'ns deixa ser calbes, les dones hem de tenir pèl a un lloc determinat, però si no el tens al cap ja no ets femenina", ha lamentat Román. La llavor del seu documental va ser la seva mare i el tabú que vivia com a dona amb alopècia: "Hem parlat molt del tema arran del documental, però abans era un tema tabú". Tot i que la seva mare no ha volgut aparèixer, ha estat molt emocionada de veure el resultat.

Conèixer la realitat va ser indispensable perquè Román pogués connectar amb les dones que va entrevistar: "Elles parlaven, ens miràvem i sabíem de què parlàvem". Hi ha moltes dones que no han volgut sortir al documental, per aquella por i vergonya que encara arrosseguen i que 'Mujeres calvas' vol trencar.