"El dolor no només s'ha de sublimar, també s'ha de transitar"

Barcelona

El primer equip del Barça va ser capaç de dedicar la victòria contra el Benfica i la classificació pels quarts de final de la Champions al doctor Miñarro només 70 després del seu decés de forma sobtada. L'equip es va conjurar per convertir el dolor en la força que els va ajudar a tirar endavant l'eliminatòria en un moment personal i col·lectiu tan dur. Una reacció lògica per la pura naturalesa humana, segons explica la psicòloga Montse Vila, de Crisàlide Psicologia, especialitzada en acompanyament al dol i gestió emocional: "Les persones tenim un mecanisme innat, implícit al nostre sistema nerviós, que és la dissociació. És un mecanisme de defensa que el nostre cervell activa per protegir-nos d'un dolor emocional massa intens en un moment crític o en què no podem permetre'ns sentir-lo plenament. És un sinònim de desconnexió que ens permet continuar en el primer moment del dol quan hi ha un estat de xoc, que es manifesta de manera diferent en cada persona".

És en aquells moments, detalla Vila, que "verbalitzem coses com 'no sembla real', 'no m'ho puc creure', 'sembla una pel·lícula'. Aquest mecanisme de la dissociació ajuda a tirar endavant en aquests primers moments i a que l'impacte emocional vagi entrant gradualment, és així com estem dissenyats per naturalesa. Però tard o d'hora, això ha d'anar sortint. Aquesta desconnexió és com encapsular el dolor emocional en una capseta per tirar endavant amb els menesters de la vida, però hem de saber que tard o d'hora ha de tenir el seu lloc i la seva expressió."

Aquesta primera reacció, segons la psicòloga, "són formes que hem tingut la humanitat de sublimar el dolor i portar-lo a una transformació. De vegades és a través de l'art, o de tantes altres formes. Però quan hi ha una transformació del dolor, per exemple dedicar un partit i projectar la força de dedicar una victòria, no ens podem oblidar del pas de la manifestació del dolor. Hi ha vegades que algunes persones es volen saltar el pas de transitar el dolor i s'obliden que s'ha de treure i s'ha d'expressar, cadascú a la seva manera: hi ha persones que ho exterioritzen més d'altres que ploren més, que ploren menys, que ténen un diàleg intern amb el difunt, d'altres hi pensaran, o que amb la música es connectaran amb aquella persona... això és molt personal."

Però la gestió del dol a llarg termini necessita de canalitzar aquest dolor reclòs en un primer moment com a mecanisme d'autodefensa. Un bon primer pas per un procés sa, diu Montse Vila, va ser que els propis jugadors prenguéssin la iniciativa de demanar la suspensió del partit contra Osasuna: "en un primer moment, anul·lar el partit de dissabte almenys els va poder permetre una humanització d'aquest dolor tan gran i tan sobtat que van patir. La pèrdua d'una persona és un dels majors reptes als quals ens haurem d'enfrontar al llarg de les nostres vides."

Per això, destaca, és important trobar els rituals que ajudin a travessar les diferents fases del dol: "Els rituals han existit al llarg de la història de la humanitat i sabem la funció que han tingut sempre. D'una banda, clarifiquen realitats i ens ajuden a comprendre-les, i de l'altra, i molt important, és la funció social que fan: l'aglutinament al voltant d'una desgràcia, l'escalf, el recolzament. I hi ha un component molt important que és el col·lectiu, el grupal. Cadascú tenia una relació diferent amb el doctor Miñarro, però hi ha un component col·lectiu d'un grup amb caràcter propi, i això també ha de tenir un espai."

Montse Vila afegeix que és important que el grup dóni continuitat i evolució als moments que ha dedicat fins ara a la memòria del doctor: "Els jugadors i els professionals que els envolten han de tenir l'espai suficient per fer aquests rituals. Aquests minuts de silenci són prou importants, però també es poden fer altres coses més simbòliques o més significatives. Tenir un espai on poder projectar tot el que la pèrdua vagi suscitant en aquestes capsetes metafòriques de manera individual en cada persona. Per exemple, un plafó dedicat a en Carles on puguin anar penjant post-its, o dedicatòries en paper, o objectes, de vegades es fa també amb un llibre... Un racó material que està projectant tot aquell espai simbòlic emocional on es fa present aquella pèrdua i es pot anar projectant tot aquell dolor, i també fer-lo comú. Poso aquests exemples, però això és molt personal."

Un procés que poden fer acompanyats per professionals de la salut mental: "També entenc que el club o els jugadors de manera individual disposen de psicòlegs, però també seria important poder donar un espai col·lectiu o grupal. També hi ha l'opció de fer un acte ritual més endavant, amb més temps, on posar dedicatòries o dir paraules. Fer tangible la projecció d'un espai on anar bolcant o que sigui comú."