¿Com recordarà Catalunya Jordi Pujol?

Aquest dimecres arriba als cinemes "Parenostre", la pel·lícula de Toni Soler i Manuel Huerga sobre la caiguda de la família Pujol, que aborda les interioritats de la seva confessió. Una confessió de la qual fa més de deu anys i que va desencadenar una investigació i una allau d'informacions sobre la seva família que finalment arribaran a judici a finals d'aquest any. Sigui quina sigui la sentència penal del cas Pujol, el cert és que la seva figura s'ha anat restituint en els últims temps, i no només per part del que va ser el seu espai polític.

La figura de Pujol ha passat en l'última dècada de l'ostracisme per la confessió del frau fiscal a una restitució de la seva imatge pública, que va escenificar el president Salvador Illa rebent-lo el passat setembre al Palau de la Generalitat i lloant la seva rellevància històrica. Els analistes polítics coincideixen que el pas del temps està ajudant que el seu llegat no quedi absolutament tacat: "El que semblava que passaria és que la sentència de la història seria implacable, però tampoc hem tingut noves informacions molt transcendents que ens portin a fer una condemna com el gran corrupte", assegura el periodista Jordi Amat.

Amat considera que l'existència de l'operació Catalunya també ha ajudat a relativitzar l'allau d'informacions que es van donar anys enrere, i que l'escàndol sigui vist, en certa mesura, com "un episodi del procés". "Com que hem vinculat les informacions publicades aleshores amb la lluita de l'Estat contra l'independentisme, i no hem tingut noves informacions que facin necessària la condemna, és normal que les coses es vagin ressituant".

Ara bé, tot i que la seva obra política pugui tornar a ser posada en valor, la confessió seguirà condicionant la seva imatge. El periodista Francesc-Marc Álvaro considera que "el que quedarà és la seva obra, però el seu discurs quedarà en entredit". Álvaro recorda que Pujol "era un polític que tendia a alliçonar el poble i destil·lar una certa moralina sobre l'actuació dels ciutadans, i en el moment que confessa tot això s'esquerda".

Per Francesc-Marc Álvaro, la decepció i restitució conviuen avui també amb la indiferència de les noves generacions que no el van viure en primera persona. Però probablement també l'actual moment polític torna a entroncar millor amb el seu llegat. "El procés, que acaba com acaba, fa que es recuperi un element anterior al procés que era el nacionalisme de reconstrucció, que era típic de Pujol". Tot i això, Álvaro està convençut que en el context mundial actual el pujolisme ni té continuïtat ni pot tornar. De la seva banda, Amat també subratlla que "Pujol és tan carismàtic que no pot existir el pujolisme sense Pujol, però va encarnar uns valors que el transcendeixen".

De la mateixa manera que costa separar l'artista de l'obra, en el cas de Pujol encara costa més separar el seu llegat del de la família. "El primer enemic del president Pujol ha estat la seva família", diu Álvaro, que assegura que "Pujol no en va ser víctima sense part, sinó que ell contribueix a ser-ho perquè dona un paper molt rellevant sobretot a un dels seus fills".

Serà tota la família la que el novembre s'asseurà al banc dels acusats, en un episodi que pot tornar a canviar a les percepcions. Però el gran interrogant és si aquesta imatge serà la que encapçalarà una biografia de vint-i-tres anys de presidència, lluita antifranquista amb tortures i presó, un fort carisma i un escàndol que allarga l'ombra de la corrupció. Amat hi reflexiona: "El dia que es redacti una entrada a l'enciclopèdia de Jordi Pujol, l'episodi de la deixa i la tolerància del pare amb la corrupció dels fills, en quin lloc del paràgraf sortirà? Segurament al 2014 haguéssim dit que seria la segona frase, president de la Generalitat i corrupte; però el fet és que em semblaria molt estrany que estigui molt amunt en l'entrada a l'enciclopèdia de Jordi Pujol".

Sigui quina sigui la sentència que emeti l'Audiència Nacional, la història dirà si la societat catalana li concedirà, o no, l'indult al seu llegat.