Najat El Hachmi, escriptora: "Si no em reconeixen, em parlen en castellà i a poc a poc"

Barcelona

L’octubre de 1987, Najat El Hachmi arribava a Vic amb vuit anys, procedent d’un petit poble rural del Marroc. Aquell trasllat, que ella defineix com un “segon naixement”, marcaria l’inici d’un viatge vital i literari que la convertiria en una de les veus més potents de la literatura catalana contemporània.

En una entrevista al programa Llapis de memòria de SER Catalunya, El Hachmi repassa la seva trajectòria a través de cançons que han marcat etapes clau de la seva vida. Des d’A Million Years Ago d’Adele fins a I Will Survive de Gloria Gaynor o Ain’t Got No, I Got Life de Nina Simone, la música esdevé un fil conductor emocional que acompanya la seva construcció identitària.

“Quan vaig arribar a Vic, tot era nou: les olors, les llengües, els paisatges. Però també hi havia dolor, sobretot per l’enyorança dels avis”, recorda. L’escola i mestres vocacionals van facilitar la seva integració, però amb el temps va topar amb el racisme latent. “Als 18 anys, els meus veïns recollien firmes contra un oratori. Va ser un xoc. Parlaven de nosaltres com si fóssim una amenaça.”

La seva adolescència va estar marcada per una crisi espiritual. Influenciada per discursos fonamentalistes, va arribar a portar el vel per pròpia voluntat i a qüestionar si podia ser escriptora i musulmana alhora. “Em van dir que si escrivia mentides, Déu no escoltaria les meves pregàries durant 40 dies. Però la vocació va pesar més.”

També recorda els seus viatges al Marroc quan, de cop i volta, "hi havia molts homes interessats en nosaltres, però no només perquè es volguessin casar amb nosaltres en tant que dones, sinó perquè era una via per poder emigrar".

Amb només 26 anys, Najat va trencar amb el seu entorn familiar i religiós, es va divorciar i va començar una nova vida com a mare soltera. “Amb l’avançament del meu primer llibre, Jo també sóc catalana, vaig poder pagar l’entrada del meu primer pis. Va ser un acte d’autonomia simbòlic i real.”

El reconeixement definitiu va arribar amb L’últim patriarca (2008), premi Ramon Llull i èxit internacional. “No tenia previst tot el que va venir després. La ficció m’ha curat ferides profundes. Encara que parli de coses reals, si dic que és una novel·la, és una novel·la.”

El Hachmi també denuncia el racisme estructural, tant de l’extrema dreta com de sectors progressistes: “Hi ha molt discurs antiracista molt superficial. Perquè queda bé de correcció política, però després rasques una mica i les accions i els fets, les polítiques que es porten a terme no es corresponen amb aquest discurs suposadament antiracista. Si no encaixes en l’estereotip, no interesses. Això m’ha dolgut més que l’odi obert.”

Encara avui en dia, si no la reconeixen, "em parlen en castellà i molt a poc a poc", fins i tot signant llibres seus en català i malgrat haver estat guanyadora del premi Ramon Llull.

Avui, Najat El Hachmi continua escrivint des d’una veu pròpia, crítica i compromesa. Reivindica la diversitat com una riquesa profunda, més enllà de símbols com el mocador. “La nostra diferència és una herència emocional i cultural que no es veu, però que és molt poderosa.”

Amb una mirada lúcida i una veu literària inconfusible, El Hachmi ens recorda que la identitat no és una etiqueta, sinó un relat viu. I que, com diu Beyoncé en la cançó que tanca l’entrevista, I’m a survivor.