Acabar la Titan Desert després d'una paràlisi cerebral: "Ha estat la millor rehabilitació possible"

Barcelona

El 7 de maig d’aquest any, l’Institut Guttmann va escriure una pàgina memorable en la història del ciclisme de muntanya en completar la Titan Desert 2025. Després de sis dies de pedalades intenses, quatre pacients amb lesions neurològiques i cinc professionals del centre van creuar la línia d’arribada, culminant una gesta que va desafiar tots els pronòstics. La prova, formada per sis etapes i gairebé 600 quilòmetres a través del desert marroquí, és considerada per molts aficionats al ciclisme com una de les competicions més extremes del calendari internacional. Cristian Segura és un dels quatre pacients que han protagonitzat aquesta fita històrica, i explica a l'Aquí Catalunya la seva experiència acompanyat de Miquel Sarrió, membre de l’equip ciclista i el seu fisioterapeuta de l’Institut Guttmann.

L’any 2018, en Cristian, productor de cinema, va patir un accident de trànsit que li va canviar la vida completament. No recorda res del moment de l’impacte, però ha pogut reconstruir els fets gràcies als testimonis. Tornava de la platja quan, a la carretera GIV-6701, entre Monells i Madremanya, un cotxe conduït per un jove va envair el seu carril i el va atropellar frontalment. “El cotxe venia molt de pressa. Em va envestir de cara i vaig sortir volant”, recorda Segura. Després de l’impacte, va caure en un camp proper, greument ferit. “Allà va començar la meva història”, assegura. L’accident li va provocar una paràlisi cerebral i pèrdues de memòria, així com una mobilitat reduïda al turmell, una cama escurçada i un genoll amb flexió limitada.

Ara, el 2025, reconeix que mai hauria imaginat poder participar en una prova del nivell de la Titan Desert. “Ha estat la millor rehabilitació possible, positiva a tots els nivells”, afirma. Després d’haver viscut moments molt complicats en una rehabilitació sovint solitària, assegura haver tingut la sort de disposar d’un equip humà pacient, compromès i entregat.

Miquel Sarrió, fisioterapeuta de l’Institut Guttmann, va formar part d’aquest equip de cinc professionals que van participar a la Titan Desert. Va ser el fisioterapeuta del Cristian durant la seva rehabilitació, etapa de la qual ell conserva només alguns records puntuals a causa de les seqüeles cerebrals provocades per l’accident. Sarrió destaca que la clau de l’èxit d’aquesta gesta ha estat el treball en equip: “Ho hem fet tots plegats, donant el 100 i el 200%, fins i tot en els moments en què un arrossegava més que l’altre”. Remarca que no va ser una experiència fàcil, especialment per les exigències del terreny: “Vam passar molts alts i baixos, sobretot per la naturalesa de les handbikes” —les bicicletes adaptades que es mouen amb el pedaleig dels braços. Casals ho recorda amb una gran càrrega emocional, esforçant-se al màxim per no ser un obstacle per a l’equip: “Donava tot el que portava dins meu per no fer-los anar més lents”.

Durant el temut tram de dunes, els quatre pacients van rebre el suport directe dels professionals de la Guttmann per poder avançar i superar les dificultats. “No penses mai en abandonar, però somies amb arribar”, confessa Casals. I durant la Titan, té molt present tot el camí recorregut fins arribar-hi: “Mira on ets, mira el que estàs fent”. Quan se'ls pregunta pels entrenaments previs, tant el Cristian com el Miquel expliquen que van ser sessions llargues, de sis i set hores, per acostumar el cos a les exigències físiques de la Titan Desert. Tot i que l’Institut Guttmann té la seva seu a Barcelona, l’equip estava format per quatre membres provinents de diferents punts de l’estat. “Cadascú entrenava pel seu compte a casa, però els caps de setmana ens trobàvem per conèixer-nos, crear equip i identificar tant les nostres mancances com els punts forts”, expliquen. Tot i la duresa extrema de la prova, no van comptar amb suport psicològic professional durant l’aventura. En canvi, van fer pinya entre ells: “Ho hem fet tot en equip, resolent-ho tot plegats”, afirma el Miquel, que reconeix que compartir aquesta experiència vital amb un grup tan compromès fa que es plantegi repetir-la.

El Cristian confessa que, amb el temps, ha pres consciència de tot el procés viscut, i de la força necessària per no cedir a “aquella veu interior que t’empeny a abandonar”. El Miquel, com a fisioterapeuta de rehabilitació i també ciclista, admet que sovint es veu reflectit en pacients com el Cristian: “Sé que l’accident que ell va patir el pot tenir qualsevol”. Tot i l’emoció que pot generar una situació així —tant a nivell professional com personal—, insisteix que ha de mantenir-se al màxim nivell: “Hem d’estar al 100%, donar el millor de nosaltres als pacients”. Tots dos coincideixen a reclamar més conscienciació social i una millor educació viària. “Hi ha gent que es distreu, surt de festa i agafa el cotxe”, denuncia el Miquel, que també assenyala l’hostilitat envers els ciclistes com una de les principals causes de l’elevada sinistralitat a les carreteres. Tot i haver tornat a agafar la bicicleta, el Cristian confessa que no ha tornat a pedalejar per carretera. Sap que és una font d’angoixa, perquè “quan ets a la carretera no controles l’entorn”. Amb emoció, resumeix la seva relació amb la bici: “La bicicleta em va prendre la vida, però ara me la torna multiplicada”. Té clar que continuarà pedalejant, pels beneficis físics i emocionals que li aporta. Anima tothom a enganxar-se a l’esport, “per rehabilitar-se, per tornar a tenir il·lusió”. El Miquel, per la seva banda, en destaca l’aspecte social: “No és el mateix anar sol al gimnàs que entrenar en grup”.

El Cristian tanca l’entrevista reflexionant sobre el canvi vital que ha viscut. Abans, duia una vida molt intensa, marcada pels viatges i la feina. Ara, afirma: “He d’acceptar la realitat i el que ha passat”, i es lliura plenament al procés de recuperació, aprenent a valorar la vida i a viure-la en positiu.