Què ens fa sentir d'on som?

Barcelona

Catalunya ja no és el que era, i aquesta és una realitat innegable. Les nostres ciutats viuen una transformació accelerada, impulsada principalment per un turisme que massifica, altera i erosiona el teixit social. Les xifres són impactants: aquest estiu, Catalunya ofereix 800.000 llits destinats al turisme —un de cada deu. En llocs com la Vall d'Aran, amb només 10.000 residents, s’hi acumulen fins a 530.000 turistes anuals, especialment durant els mesos d’hivern. Inevitablement, aquesta pressió turística té conseqüències sobre la identitat nacional, i afecta el comerç, els costums i la vida quotidiana.

L’Aquí Catalunya ha parlat amb l’antropòleg social i cultural Pep Fornés per analitzar aquest fenomen i reflexionar sobre què ens fa ser d’on som, o què ens defineix com a poble. Acompanyats pel col·laborador Quico Sallés, també hem comptat amb la participació de la Mercè March (Ràdio Lleida), en Carles Couso (Ràdio Girona), la Cristina Artacho (Ràdio Tarragona) i en Carles Penya, en representació de Barcelona. Quatre veus ben diferenciades per oferir una visió àmplia i diversa del territori.

Penya, barceloní adoptiu però amb arrels a Blanes, entén la pertinença al territori com quelcom que es construeix a partir dels serveis, l’oferta cultural, els paisatges o les maneres de fer. Malgrat això, assenyala que, tot i viure-hi tota una vida, hi ha qui “es resisteix a canviar-se el metge de capçalera” per mantenir el vincle amb els orígens. Per la seva banda, March associa la pertinença a una dimensió més emocional, i es pregunta: “Qui no se sent una mica ebrenc davant d’un incendi com el que afecta el Baix Ebre?”.

Existeixen trets característics de cada territori o ens assemblem cada dia més? Fornés defensa que la identitat es construeix sobre “una memòria compartida amb la gent que ens envolta”, i que, en certa manera, “ens assemblem tots una mica”. Afegeix que la identitat “és un dret humà universal, dinàmica i que cadascú decideix què és en cada moment”. Les identitats, diu, “canvien amb la persona i amb les seves experiències”, a diferència de les ideologies. I conclou amb contundència: “Nosaltres, com a col·lectiu, avui ens assemblem molt poc al ‘nosaltres’ de fa cent anys”, i explica que no percebem els canvis en la nostra identitat perquè “hi vivim dins; canvia amb nosaltres. No és com quan tornes a un país anys després i notes els canvis”.

Des de Tarragona, Artacho relaciona la identitat local amb certs col·lectius o “sectes”, com les del Nàstic, el Carnaval o el Seguici Festiu. Són exemples que, segons ella, poden arribar a ser excloents. Penya hi afegeix que aquesta mena d’exclusivitat —molt pròpia de l’esport— és insostenible en un món “dinàmic” com l’actual. Un altre element destacat per Couso és la relació entre pobles i ciutats dins d’un mateix territori: “Des de Tossa de Mar puc criticar Girona, però em sento gironí si l’he de defensar davant un barceloní”. A diferència de Fornés, defensa una identitat que no només mira al present, sinó que es construeix “amb vista al passat”. “Em fa molta ràbia veure com els comerços de tota la vida s’han convertit en franquícies: llocs on anaves amb l’àvia a buscar brunyols, de quin can eres... aquelles olors, tradicions, paisatges... són essencials.”

Sobre aquest punt, Sallés apunta que el manteniment de les tradicions també depèn de l’economia. “Els preus poden limitar l’accés a un forn tradicional, per exemple”, assenyala. March, per la seva banda, atribueix part de la pèrdua d’identitat als mitjans públics, que —segons ella— “deixen enrere varietats dialectals”, diluint-les en un llenguatge neutre que es desconnecta del territori.

Fornés conclou que la qüestió de la identitat —tant la personal com la col·lectiva— sovint s’allunya del debat central: el del centralisme. I remata amb una afirmació contundent: “Una nació sense capital és una nació decapitada”, advertint que hi ha una tendència a dividir els catalans segons el territori, sovint mitjançant provocacions que busquen enfrontaments interns.