Manel Vidal sobre la festa de Lamine: "No he sabut mai què passava a les festes de Robinho, Neymar o Ronaldinho"

Barcelona

Manel Vidal, conegut per La Sotana, ha explorat en una entrevista a l'Aquí Catalunya, les reflexions més profundes, després de la publicació del seu llibre "La passada a l'espai". L’humorista català tenia set anys quan va trepitjar per primer cop el Camp Nou, però ell mateix admet amb naturalitat que “No em va impressionar gens”. Ara, amb el nou estadi a l’horitzó les expectatives sembla que han canviat: “Tinc moltes ganes d’anar-hi i de veure’l per dins, m’agradarà molt poder estar el Camp Nou després de tots aquests mesos d’espera i endarreriments”.

Al seu llibre recent, fa bandera d’haver sabut triar bé els seus referents com Koeman, Ivan de la Peña o Busquets. Però, quan se li pregunta per Lamine, reconeix que hi ha una distància generacional que condiciona el vincle: “Tinc gairebé el doble d’edat que ell. Això m’impedirà una mica l’emmirallament, però com a futbolista sortirem guanyant admirant-lo”, assegura el periodista.

Vidal tampoc s’ha mantingut aliè als debats que han envoltat el jove jugador del Barça, després de la celebració dels seus 18 anys. “Crec que estem sobrereaccionant una mica”, sentencia. “Jo segueixo l’NBA, i Lamine té el comportament clàssic d’un rookie. Un jugador molt jove, de 18, 19 o 20 anys, que firma un gran contracte, que treu la seva família de l’extraradi i reacciona a això amb alegria i ostentació”. Assegura que, de moment està tranquil, però admet que “això pot descarrilar.”

De totes maneres, el comunicador ha recalcat: “Jo no he sabut mai què passava a les festes de Robinho, Neymar o Ronaldinho”. El periodista ha reconegut que hi ha coses que preferiria no saber i, per ell, Lamine està actuant de forma molt madura, per l’edat que té.

Respecte a la polèmica dels nans, Vidal s’ha expressat sense embuts: “No m’agrada el tema. Es diu que volien ser-hi, però el dubte és fins on arriba la llibertat d’algú amb aquesta condició per exercir una feina així, que és una mica vexatòria”. Recorda, a més, un precedent similar amb un exjugador del Madrid: “Amb ell no es va aixecar tanta polèmica; només uns riures als programes de Madrid”.

Lamine no ens deu res

Sobre la pressió desmesurada que es projecta sobre el jove Lamine, Manel reflexiona: “Tots parlem d’ell com si ens degués deu anys al màxim nivell. Però Lamine no em paga els impostos. No ens deu res. Ni ser estrella ni ser el millor jugador del món durant una dècada”. A més, assegura que quan es parla del crack Rocafonda, s’han de tenir en compte molts factors estructurals: “Hi ha una intenció claríssima dels mitjans de Madrid de fer que aquest noi descarrili. I això es creua amb una idiosincràsia culer que s'espanta quan algú actua fora del guió i també amb un racisme estructural que és molt evident”.

Dos anys d'aprenentatge, que no repetiria

L'autor aprofita el llibre per recordar els dos anys que va viure a Lingen, un petit poble alemany. “No hi tornaria”, assegura. “Em va anar bé, considero que el que ha passat després té a veure amb el fet d’haver estat allà, però no hi he tornat”. Vidal admet que aquells anys van estar marcats per la idea de tornar a Catalunya: “Quan vivia allà, ho feia amb la idea clara de tornar”. Reconeix que potser si hagués fet "una carrera i un màster" s'hauria estalviat "uns quants anys d’exili a Lingen i una mica de patiment personal i familiar", però també reflexiona: “No sé si estaria en un lloc tan divertit com estic ara. Això és el que m’explico a mi mateix”.