Care Santos: "Els meus pares es van inventar el nuviatge per carta"

Barcelona

"Em dedico a explicar històries, i sabia que la dels meus pares s'havia d'explicar perquè era una història meravellosa, però necessitava distància i llibertat. Fa temps vaig intentar ficcionar-la canviant els noms, quan encara la mare era viva, i no va funcionar perquè era tan increïble que sonava com una cosa estranya que m'estava inventant. Calia explicar-la dient què és certa", i això és el que ha fet la novel·lista Care Santos a 'L'amor que passa' (Columna), el seu últim i més personal llibre. I per què resulta tan increïble? Perquè "es coneixen per correspondència (sense haver-se vist mai), s'enamoren després de mesos de cartejar-se i ja són nuvis, o sigui, que s'inventen una cosa que es diu nuviatge per carta. Triguen molts mesos a veure's per primera vegada, i quan ho fan (només set hores) el meu pare, sobretot, en té prou per decidir que aquella és la dona que ell vol, la de la seva vida". Tot això va passar a mitjans dels anys 50 del segle passat gràcies a una "carambola enorme".

Copla culpable

Abans de parlar de la "carambola enorme", cal dir que la copla és la culpable d'aquesta història "perquè la mare, que era una nena de 15 anys que vivia a Mataró que tenia totes les generacions de família catalana, i estava envoltada de botiguetes de barri perquè els avis eren carnissers, volia un sevillano. I ho tenia claríssim. Ella escoltava coples per la ràdio i volia un home que li diés les coses d'aquella manera apassionada". S'ha de tenir en compte que la mare de la mare de Care Santos detestava els andalusos: "Era una mostra de racisme com qualsevol altre i producte de l'època, de la Gran Emigració, el xabolisme... Clar, ella s'havia cregut tot allò que deien dels andalusos i no volia un gendre andalús ni de broma".

La Pujolà

Una dona, la iaia de Care Santos, que es deia Teresa Pujolà Gomis: "Molta gent la recorda encara a Mataró a La Pujolà. Era la filla gran d'una família burgesa, d'un tintorer industrial, d'aquests burgesos fets a ells mateixos, de la gran indústria catalana. Ella volia haver estat la mestressa de les tintoreries, volia ser-ne l'hereva, però era una noia. La van destinar a tocar el piano i a fer coses de noies, i la van prometre amb un notari. Va arribar un acord amb el notari i es va casar amb qui li va donar la gana. Aquell pessic que li va quedar, jo crec, de no poder ser l'hereva dels negocis familiars, el va fer servir per muntar un imperi de botigues, va arribar a tenir-ne més de 40 per tot Catalunya. I clar, això a la seva època és una cosa absolutament inaudit. I alhora, mentre dirigia totes les botigues, també dirigia els destins de tota la família"

La carambola enorme

I ara la "carambola enorme" que va propiciar una coneixença de pel·lícula: "A les revistes de l'època era habitual que hi hagués una secció de correspondència. Els meus pares es van conèixer a la de la revista Cine Mundo, que va comprar una amiga de la mare, ni tan sols la mare, i allà hi havia un sevillano. Llavors, com que la mare tenia aquesta fixació i l'amiga ho sabia, van dir totes dues: escriurem al primer sevillà que hi hagi aquí i la primera que se li declari, guanya i convida l'altra a un vermut. I el sevillà, que era el meu pare, estava en aquella revista no perquè ell s'hi hagués inscrit o hagués enviat les seves dades, sinó per una revenja d'unes xicotes que havia tingut, van inscriure'l allà demanant correspondència amorosa amb dones de totes les edats i de totes les procedències, per una revenja".

Els pares d'abans de ser pares

Care Santos ha pogut reconstruir aquesta història d'amor epistolar gràcies a haver trobat les cartes que la seva mare mai li va deixar llegir en vida: "eren només les del pare. Les de la mare, no. Perquè ella les va destruir fa molts anys. El pare, que volia ser escriptor, escrivia molt, eren cartes molt profundes i molt llargues, de 20 pàgines algunes, 1.500 en total. Amb poemes fins i tot. Mentre les llegia, si la mare hagués estat viva, jo l'hauria fulminat a preguntes. I crec que això és el que ella no volia, que convertís la seva història sentimental i la seva vida en un interrogatori. Per això, de vegades em deia que no me les donaria o que les havia llançades. Però les vaig trobar, totes posades en una caixa amb un nom per a mi després de la seva mort". I gràcies a les cartes, Care -que ve de Macarena- Santos ha pogut descobrir pensaments i sentiments d'uns pares abans de ser el seus pares. "El nom me l'he canviat, i ara soc oficialment Care. Però fixa't que no havia llegit les cartes quan vaig fer el canvi, i després de trobar aquest pare de 27 anys que ja somiava tenir una filla i posar-li Macarena, i que tenia tota aquella teoria gairebé filosòfica de perquè Macarena i no qualsevol altre nom, ostres em va saber greu. Per molta gent sempre seré Macarena, i ja està, ja m'està bé".