Màrcia Cisteró: "Fer de secundària és més difícil que fer de protagonista"

Barcelona

El prestigiós premi Margarita Xirgu l'organitzen el digital cultural Núvol i la Federació de Grups de Teatre Amateur de Catalunya, i aquesta temporada 24/25 ha estat per l'actriu Màrcia Cisteró, que l'any vinent celebrarà 30 anys de carrera a dalt dels escenaris. L'han distingit per 4 obres en les que ha treballat els últims mesos: amb La Perla 29 d’Oriol Broggi, ‘Tots ocells’ i ‘A Macbeth Song’ i amb el director Albert Arribas, ‘Les Bacants’ i ‘Opereta imaginària’. El 'Tot és comèdia' ha conversat amb ella acabada d'aterrar de Polònia on ha actuat en el Festival Shakespeare de Gdansk.

MÀRCIA CISTERÓ (MA): Encara estic païnt. Estic feliç perquè ha sigut una temporada molt intensa, amb molta feina i això ha sigut com una bona cirereta de pastís.

TOT ÉS COMÈDIA (TEC): I una actriu com tu que és l'antidiva, com ho ha portat això de sortir als Telenotícies?

MA: És fort perquè porto 29 anys fent teatre, i hi ha hagut gent que ha descobert que soc actriu perquè vaig sortir a les notícies. El poder de la televisió, que diuen. Però estic encantada amb tot l'amor que estic rebent.

TEC: Només una actriu, la llegendària Anna Lizarán, va guanyar el Margarita Xirgu per la seva feina en quatre espectacles d'una mateixa temporada el 1982.

MC: Sí, això fa una mica de respecte, però sí, ha coincidit que aquest any he tingut aquestes quatre produccions, que han estat totes reptes descomunals. En cap de les quatre he tingut un paper protagonista, i m'agrada que hagin valorat un paper secundari o de repartiment, no sé com se n'ha de dir. Penso que és una manera de valorar la feina dels actors.

TEC: Fes un elogi dels secundaris.

MC: Et diria que és més difícil que fer un protagonista, perquè el protagonista té tota l'obra per explicar-se. S'explica ell i l'expliquen els altres, els secundaris. I el secundari té només petites intervencions, i has de donar la nota justa a cada moment. És una feina molt reconcentrada, difícil de trobar-ne el punt just.

TEC: I de vegades tens directors com l'Albert Arribas que et diuen que no trobis un punt, sinó que en trobis quatre de punts justos!

MC: Sí, és una bogeria. L'Albert és molt exigent i a mi això m'agrada molt perquè t'obliga a treballar tres vegades més. És difícil posar-s'hi, però un cop estàs fent la funció i has entès aquesta manera de funcionar és molt gustós perquè tot té tantes capes i colors que és molt gustós transitar per això.

TEC: Busques que et donin el gran paper principal?

MC: No, no ho busco. Jo faig el que em proposen, no estic en la tesitura de poder triar. El que em passa de vegades és que se'm solapen els projectes. Llavors tinc unes agendes impossibles, d'estar assajant 'Opereta imaginària', per exemple, al matí i fent funció de 'A Macbeth Song' a la tarda i anar de bòlit durant dos mesos. Saps que són dos mesos i, per tant, vas amb el que sigui, però triar no puc. Tinc la sort que el que em proposen és molt xulo. i normalment són reptes, no és mai una cosa en la que m'estanqui en un tipus de paper o d'obra o de registre. I això per mi és el millor, perquè aquesta feina es tracta una mica de jugar amb professionalitat.

TEC: Una feina que t'ha portat fins aquí però que també et podria haver portat a un laboratori. Què feies estudiant Química a la universitat?

MC: (Somriu) No ho sé. Moltes vegades m'ho he preguntat. És que a mi les ciències sempre m'han agradat molt, les mates m'agradaven moltíssim, i vaig fer ciència. Totes les optatives eren de ciències pures i vaig anar fent i per sort no em va anar bé. El primer any de Química només en vaig aprovar una, el segon any ja les vaig aprovar totes, però jo veia que allò no era lo meu. Havia fet teatre amateur i dansa, i a l'escenari hi havia alguna cosa que em feia tremolar. Els meus pares em van dir que endavant, una sort.

TEC: Qui et va ajudar a fer les dures proves d'accés a l'Institut del Teatre?

MC: El que ara és el meu marit (somriu). Vaig començar a l'Institut el 92. I en aquella època ni m'imaginava que ell podria acabar sent el pare de la meva filla i la persona que més m'estimo d'aquest món. Em va ajudar molt perquè jo no havia fet mai un curs de teatre, no en sabia res, i ell em va donar unes pautes per preparar-me el monòleg, i em va anar molt bé. Un monòleg de la Montserrat Roig.

TEC: Acabes d'aterrar de Polònia amb La Perla 29?

MC: Sí, ha sigut el primer bolo amb 'A Macbeth Song' d'una gira que ara comença. En farem més a la tardor per Catalunya i al gener també. I després anirem a Santiago de Chile una setmana. També a Madrid. Més tard la idea és fer gira pels festivals Shakespeare d'Europa a la primavera, maig i juny.

TEC: Una obra amb la música en directe de la banda The Tiger Lillies on parleu en anglès.

MC: Per què fer les coses fàcils si es poden fer complicadetes? No vaig dubtar ni un moment. Macbeth és un Shakespeare que sempre m'ha agradat molt. El personatge de la Lady em fascina, i tot i que no està fet de manera clàssica, és molt xulo poder fer un personatge com aquest. Quan l'Oriol Broggi va dir que ho faríem en anglès, vaig pensar que estava boig, però tenia sentit si la idea era fer gira pels festivals Shakespeare, perquè La Perla 29 vol recuperar el festival Shakespeare aquí a Catalunya.

TEC: L'Andrew Tarbet, actor de la compañía, ens va dir al programa que s'havia mig lesionat en una de les escenes de 'A Macbeth Song'. Tu t'has fet mai mal en un escenari?

MC: No, i toco fusta. No m'ha passat molta cosa. Sí que alguna vegada tens alguna sabata que no t'acaba d'anar bé, perquè de vegades arreplegues el que pots dels vestuaris, i he tingut una petita tendinitis al tendó d'aquil·les, però he tirat. Si et fa mal t'aguantes No podem descansar, no podem agafar-nos gaire baixes dels actors. Hem de fer funció, sigui com sigui.

TEC: Has fet un clàssic universal de Shakespeare i un de contemporani, 'Tots Ocells' de Wadji Mouawad, amb el conflicte entre jueus i àrabs de fons. En una de les escenes interpretaves una soldat israeliana que vexava la protagonista d'origen àrab.

MC: Ha estat un procés una mica bipolar perquè disfrutava molt de fer aquesta obra, perquè Mouawad sempre té un llenguatge molt poètic, enlaira molt les funcions, és com una cosa molt èpica, i és un gust dir aquelles paraules. Però, per altra banda, estàvem explicant una cosa que està passant (la guerra i el genocidi) Però per això fem teatre també... si podem despertar alguna consciència, si podem fer que la gent es plantegi certes actituds, si ser passiu és adequat o no...

TEC: I per primera vegada en la teva carrera has ballat una jota en un teatre!

MC: A 'Opereta imaginària' una bogeria extraordinària on fèiem de tot i més. De jove havia ballat en un esbart dansaire, i poc em pensava que mai em serviria res d'allò. Doncs resulta que sí. Vaig fer com un compendi de jotes i de balles tradicionals, jo mateixa vaig muntar la coreografia i m'ho vaig passar teta.

TEC: I dius que et falta el musical?

MC: Vaig fer 'Molt soroll per no res', però va ser una minitemporada de reposició. M'agrada molt cantar, tot i que em fa una mica de vergonya, però m'agrada.