Segrestada primer i oblidada després: "Denunciaré la DGAIA per tot el que em van fer"

Barcelona

"Estic preparant la meva pròpia demanda per denunciar la DGAIA, per tot el que em van fer". La Nada de 21 anys no té res a veure amb aquella nena de nou anys a qui van segrestar durant 7 mesos a Bolívia i a qui li van intentar ocultar tot el que havia passat. És conscient del que va viure, durant i després del segrest, i vol justícia. Ara la Nada estudia dret, fa pràctiques en un bufet d'advocats i el seu objectiu és denunciar la institució que la va tornar a casa els seus pares ignorant les recomanacions que els educadors havien fet. Es va trobar en un pis ocupat, amb uns pares condemnats per abandonament, sense llum i havent d'anar a buscar aigua per beure i dutxar-se al cementiri de l'Hospitalet.

Tot, després d'haver estat rescatada d'un segrest que se li va ocultar de petita i que li va avergonyir de més gran. No va ser fins que una periodista, la Neus Sala, la va buscar, que la Nada va poder començar a sanar. Després de dos anys posant-ho tot en ordre, les dues han escrit un llibre explicant la història de la Nada, però el punt final serà poder presentar aquesta demanda.

L'infern

Tenia 9 anys quan un veí del barri li va oferir anar de vacances a Bolívia. Era un "veí simpàtic", que coneixien i amb qui confiaven, però quan van arribar a la selva es va transformar: "Va ser com una pel·lícula de terror". Havia de treballar tots els dies "de sol a sol" als camps de cocaïna d'un dels punts més perillosos de la selva, entre Bolívia, Colòmbia i Brasil.

Però això no era el pitjor. Perquè el veí simpàtic pertanyia a una secta que requeria casar-se amb una nena de 10 anys per ser el líder. I així ho va fer: "La millor part del dia era treballar", recorda la Nada, "perquè després arribaven les nits i començaven les violacions". Ho explica amb distància, com si parlés d'una altra persona, perquè per sobreviure ha hagut de dissociar-se del que va viure, tal com van fer molts dels supervivents dels caps d'extermini nazi. Tots els dies la Nada somiava en tornar a l'escola. Recorda que als pocs moments de descans que tenia agafava una llibreta i es posava a estudiar per "no perdre l'hàbit".

Després de set mesos de moltes investigacions i col·laboracions amb la policia boliviana, els patrons de la cocaïna i els camperols la van poder localitzar amb el nom d'Evelyn. El preu que van posar per recuperar-la i retornar-la van ser 500 kg de sucre. Ella va estar esperant tota la nit a punta de pistola mentre que la Guàrdia Civil va apujar un únic guàrdia en un helicòpter, el capità Hidalgo. La Nada el recorda baixar "com un àngel". I quan li va preguntar si era la Nada amb el seu accent d'Espanya, la Nada va "reconnectar" amb la seva identitat. Es va abraçar al capità i ja no se'n va separar.

Després de l'infern

Ningú es va preguntar més com estava la Nada, ni què li havia passat, ni si se n'havia sortit. Fins que la periodista, Neus Sala, va recuperar la història i es va interessar pel seu present. Per retrobar-se amb ella li va parlar del capità Hidalgo, aquell àngel que la va rescatar fa 11 anys. Asseguda en una Terrassa, Sala es va trobar amb una noia "elegant, ben vestida i maquillada" i la periodista va pensar "que bé li ha anat la vida", però res més allunyat de la realitat.

Quan va arribar a Catalunya, l'infern no va acabar. La Nada no va tornar a casa perquè va estar durant quatre anys en centres de menors i els seus pares condemnats per abandonament. Després, la DGAIA va retornar a una Nada de 14 anys amb la seva família en unes condicions encara més precàries que les d'abans del segrest. Ningú de la Generalitat l'havia regularitzat, ni l'havien donat d'alta de víctima de trata i, malgrat les notes brillants que tenia no va poder accedir a una beca per seguir estudiant. I no només això, sinó que la Nada la va sorprendre amb una petició: "Ningú m'ha parlat mai del meu segrest, explica'm la meva història"

La periodista l'ha estat acompanyant durant tot aquest temps, ajudant-la que la seva història deixi de ser un tabú. Primer un "secret" perquè al centre que la va acollir es va decidir no parlar-ne; i després la "vergonya" que ella arrossegava: "Mai ho vaig verbalitzar, no li he explicat a cap amiga". Ara en parla amb la distància que li permet sobreviure i no té por que es trenqui la dissociació que la protegeix: "Serà dur, però pas a pas".