Empar Moliner, escriptora: "Em fa vergonya ensenyar el que escric"

Barcelona

L’Empar Moliner arriba al programa Llapis de memòria amb un embolic d’horaris i un bon grapat de cançons. El to és distès des del primer moment: bromes, despistes i una conversa que flueix com si fos entre amics. Això és perquè amb l’Empar, la música no és només banda sonora, és memòria viva.

La primera cançó que sona és Si vens de Ja t’ho diré, que ella associa al moment en què es va convertir oficialment en escriptora, l’any 1999. Parla de la riquesa musical del tema, de la veu de Cris Juanico i de com la lletra combina poesia i col·loquialisme menorquí. Aquesta barreja, diu, és el que ella també busca en la seva literatura.

A mesura que avança el programa, l’Empar reflexiona sobre la llengua, la literatura i el plaer d’escriure. Explica com va colar el cultisme “curull” en una novel·la, només perquè li venia de gust. I defensa que cada autor ha de decidir com vol que soni la seva llengua, sense seguir manuals d’estil com els dels diaris.

També repassa els seus inicis a la ràdio i al periodisme, tot i no haver estudiat la carrera. Va entrar als informatius per mèrits propis i després va passar per tertúlies i programes com Buscar raons. La ràdio, diu, li encanta, sobretot quan pot parlar de vi, una de les seves passions.

La música continua sonant: REM, Cyndi Lauper, Rolling Stones... Cada cançó obre una finestra a un record. Losing My Religion li serveix per parlar d’un conte on la mateixa història es viu des de dues edats diferents. Per ella, aquesta cançó pot fer-te ballar sota la pluja o plorar abraçat a un coixí. Depèn del dia.

Parla també de la seva infància a Santa Eulàlia de Ronçana, marcada per una timidesa extrema. Però als 17 anys va marxar de casa amb una companyia de teatre i va viure en una casa ocupada a Gallecs. Allà va descobrir la llibertat, les festes temàtiques i la vida comunitària.

Coneixem també l’Àlex Torío, músic, físic teòric i parella de l’Empar. Ell li va escriure un missatge per Sant Jordi i ella ja tenia discos seus. Ara viuen junts en una masia, on ell cuina i ella escriu. La seva filla Ginebra, que vol ser advocada, s’ha adaptat al poble i fa de “nomenclator” per ajudar la seva mare, que pateix prosopagnòsia.

L’Empar parla del canvi de vida rural, del transport públic, de com la gent ja no llegeix al tren, ni al lavabo. Ara tot és mòbil. I lamenta que la ficció escrita hagi perdut espais. “Llegir és transformar signes en un món”, diu. I per això creu que els lectors tenen una mirada més rica.

També recorda la seva etapa a Cròniques Marcianes amb Juan Carlos Ortega, on feia una secció sobre titulars de diaris. I comparteix anècdotes divertides, com quan va confondre el senyor de la porta del restaurant amb l’editor que l’havia convidat.

El programa acaba amb Jeff Buckley i una última reflexió: “Quan em mori, estaré pensant en aquell moment en què saltàvem sobre el llit amb la Ginebra escoltant els Rolling Stones”. Per què, al final, les cançons són això: instants que es queden gravats per sempre.

Les cançons de l'Empar Moliner:

• Como un pez - Gabinete Caligari
• Girls just wanna have fun - Cindy Lauper
• Lover, you should've come over - Jeff Buckley
• Out of time - Rolling Stones
• Revolución sexual - La casa azul
• Rainy day at the Theme Park - Alex Torio
• Loosing my religion - REM
• Solitud - Adrià Puntí
• Sleep Away - David Bowie
• Si vens - Ja t'ho diré