"He tingut la capacitat d'aprendre sobre mi mateix i evolucionar, i no me n'he anat a la m..."

Barcelona

La dècada dels '90 va suposar l'eclosió d'una generació de tennistes espanyols i catalans formats a Barcelona que es va instal·lar a l'elit del tennis mundial: Àlex Corretja, Carlos Moyà o Albert Costa es van unir a Sergi Bruguera per seguir el camí que els havien obert Emilio Sánchez Vicario o Jordi Arrese. I quan emergia aquesta fornada nascuda a mitjans dels '70, un gran talent era senyalat per damunt de la resta: el madrileny Roberto Carretero, un portent físic i tècnic que l'exnúmero 1 del mon Yevgeni Kafélnikov encara qualificava el 2023, fins i tot després d'haver vist el triunvirat Federar-Nadal-Djokovic, com "el millor cop de dreta sobre terra batuda de sempre."

No obstant, després de guanyar Roland Garrós Junior amb 17 anys i el Masters 1000 d'Hamburg amb 20, la seva carrera no va ser ni de bon tros tan reeixida com s'esperava. Ara, amb 50 anys i la perspectiva del temps, s'obre per explicar per què en un llibre en què "hi ha un viatge molt interessant que he inentat de desenvolupar de manera no sé si diferent, però sí reflexiva i entretinguda", diu l'autor.

Podeu veure l'entrevista al minut 1:42:00 del directe:

'El tenis des de dentro', però, no es queda només en la superfície d'una trajectòria esportiva, sinó que empra l'esport com a mirall de com entomar i enfocar la vida: "He volgut explicar la meva història de manera que es pugui portar a qualsevol àmbit de la vida. No deixa de ser un viatge al món del tennis, però les meves reflexions, com veig la vida i com l'escric, es pot traslladar a qualsevol àmbit," explica Carretero a l'hotel on rep La Graderia d'El Balcó.

L'obre és un exercici de sinceritat amb un mateix, ja que reconeix que "moltes coses que dic al llibre fins i tot em sorprèn perquè no les he dit mai, no les he verbalitzat mai." I l'escriu des de la pau interior amb el seu moment i la seva trajectòria vital malgrat que els èxits de la seva carrera esportiva no responguessin a les expectatives creades: "El fet de mirar sempre endavant, ser valent, no considerar-me una joguina trencada o algú frustrat com podria haver sigut... sé perfectament que la meva carrera ha sigut un 20% del que hauria pogut ser, però això és el que m'ha portat a ser qui sóc. Llavors, si realment sóc feliç a la meva vida, amb mi mateix i amb tot el que m'envolta, també és gràcies a aquell fracàs. No és que ho vulgui veure així, és que és així."

Carretero, però, reivindica que també va gaudir de moments de glòria amb la raqueta a la mà: "Jo he tingut els meus moments i també he tocat el cel, no es pot dir que no hagi tastat la mel. Ho he fet, i encara que hagi sigut poc, ho reconec i pel món segur que ha sigut poc, per mi he aconseguit molt."

Al llibre, però, fa una prospecció de les zones errònies que no el van ajudar a mantenir el nivell. I és especialment l'exercici de sinceritat pel que fa la mentalitat. I posa com a exemple el dia que li van regalar un gos just abans d'un partit, i no va ser capaç de concentrar-se en cap moment en el joc fins a perdre 6-0 6-0: "un va veient com és, i s'adona de com és la seva personalitat. A mi m'encanta competir, batallar, i sobretot en equip, perquè el compromís és més gran que quan jugues sol. I en aquell moment que em van donar el gos no volia jugar, volia sortir de la pista."

Amb el pas dels anys, és conscient que tot allò que l'afectava a la vida personal era incapaç d'apartar-ho quan empunyava la raqueta i li tocava competir. Lluny d'evadir-se, els problemes se li aguditzaven durant el joc: "Absolutament, els problemes de fora me'ls enduia a dins de la pista. Ja no era només l'espatlla, que l'altre fos millor que jo, que fes vent... Quan tenia problemes o no era feliç a fora, allà ho aguantava i tenia la templança per controlar-ho. I dins de la pista, quan em pujaven les pulsacions i sorgien els problemes se m'accelerava la sang i em cremava."

No obstant, no ha permès que fos al revés: el fet de no aconseguir els resultats que esperava com a professional, no van fer que mai hipotequés la seva personal. "Potser he tingut la capacitat d'aprendre sobre mi mateix, les meves experiències, les meves emocions... potser no m'he deixat ajudar tant, però sí que he après sobre les meves pròpies experiències. Que és important també que la gent les visqui. Jo les puc explicar i se'n pot treure alguna cosa positiva, però les has de viure. Si t'han avisat i després ho vius potser no caus les dues vegades a la mateixa pedra, i això és bo. I jo potser sí que he tingut la capacitat d'aprenentatge per evolucionar com a persona, com a fill, com a pare, com a amic, com a germà, com a entrenador, com a jugador, com a exjugador, com a comentarista... i és veritat que no me n'he anat a la m...", valora.

En aquest sentit, però, no té clar que un esport col·lectiu li hagués garantit una trajectòria amb més èxits: "Depèn, perquè potser en un esport d'equip com el futbol... ara el segueixo d'aprop perquè el meu fill de 14 anys juga al planter del Rayo i al·lucion com el meu fill gestiona les emocions tot i que és una mica com jo, potser en part perquè li he estat a sobre amb això. Però pel meu caràcter i la meva manera de ser segurament m'hi hauria costat molt encaixar perquè et busquen molt les pessigolles i a mi me les troben ràpid. Però si el tennis fos sempre per equips, com la Copa Davis, m'hauria anat millor perquè tinc més compromís quan he de fer alguna cosa pels altres que per mi mateix, m'ha faltat ser més egoista."

Malgrat tot, Roberto Carretero no té cap dubte d'assumir la plena responsabilitat de tot allò que no li ha sortit com esperava. I des d'aquesta perspectiva, pot anar ramificant des de la pròpia culpa quins aspectes tampoc l'han acompanyat: "Partint del mea culpa d'absolutament tot, després tinc la potestat de pensar que potser no em vaig aconseguir envoltar de la persona o les persones perquè la meva carrera fos millor. Els que van ser-hi sempre em van ajudar a aconseguir el que vaig aconseguir, però perquè la meva carrera fos més gran... Primer perquè jo sóc complicat, rebel, autodidacta... No em vaig deixar ajudar prou perquè el meu cap va com va. Però la gent que hi va ser òbviament que em va ajudar i els hi he d'agrair molt. Però tinc la potestat de dir que no va ser suficient perquè la meva carrera fos millor."

I al mateix nivell que el factor mental, no es pot obviar que la carrera de Carretero va estar marcada per una lesió crònica a l'espatlla dreta, la del braç bo, quan encara no era ni adolescent. Va notar la fiblada per primer cop quan llençava un petard, i des d'aquell dia, malgrat diverses operacions i tractaments tant convencionals com miraculosos, el dolor ja no l'ha abandonat fins a dia d'avui: "El dolor va ser-hi tots els dies de la meva vida. Avui encara hi és, en major o menor mesura. Però quan des dels 13 o 14 una carrera comença així és complicat perquè et va minvant la confiança i et va dient que tens una limitació. I a aquesta limitació n'hi vas sumant moltes altres, i amb la meva manera de ser, les meves ganes i el poc autocontrol, és un còctel molotov que ha d'esclatar per alguna banda i et dóna més d'un maldecap."

No obstant, va ser capaç de guanyar el Roland Garrós Junior l'any 1993 i el Màsters 1000 d'Hamburg el 1996, amb 17 i 20 anys. També va derrotar algunes de les millors raquetes del món, quan l'espatlla i el cap li van donar treva i va poder reunir el seu potencial. Però sempre va ser en moments puntuals, mai de manera continuada: "el torneig que faig a Hamburg és espectacular, com Roland Garrós Junior tots els que he guanyat o he arribat lluny. I partits puntuals que he guanyat contra gent molt bona també. Però això és una marató. I és una marató any rere any. És l'esport en què has d'oferir més continuitat al teu dia a dia, perquè no tens ajuda d'altres sino que ets tu sol, pel sistema de punts... i és un esport molt explosiu i molt anaeròbic. Qualsevol joc d'un partit de tennis es pot comparar amb un combat de boxa, sense que et dónin cops. Però a nivell físic és el mateix: arrencades... anaeròbic total, però amb format de marató. I és molt complicat tenir les dues coses. Jo podia ser molt bo per un dia, com a molt per un torneig, però no hi havia continuitat. És tot això que explico: el cap, les lesions, el meu propi sostre que potser em porta a rendir-me abans..."

Per tot això, amb 25 anys va decidir dir prou. Sense la sensació que marxava amb les mans buides, malgrat que les expectatives quan va irrompre eren unes altres: "El que he aconseguit no és poc i no és fàcil i no m'ho ha regalat ningú. I arriba un moment que dius: 'mira com estic, on vaig? Si em queden tres anys...' perquè en aquella època la mitjana de retirar-se eren els 28 anys. Potser algun arribava als 29-30, però ja de rebaixes, i algun de molt excepcional com Moyà fins els 32. Però jo no podia més", conclou sense cap retret a fer-se.