Cinc anys del canvi de paradigma Barnahus: èxits i reptes pendents

Barcelona

Fa cinc anys que l'atenció a menors víctimes d'abusos va fer un canvi de paradigma a Catalunya. La llavor va ser a Tarragona, on es va obrir el primer Barnahus, que ve de l'islandès i vol dir "casa dels nens", un centre amb aspecte de llar, que serveix de seu per unificar totes les accions que ha de fer un nen i la seva família des que es denuncia o revela un cas d'abús sexual infantil. L'objectiu era "integrar tot el que passa en un procés de violència sexual infantil en un centre preparat, còmode i sensible, perquè s'hi agrupi des del metge forense, la policia, els jutges, perquè el nen o nena no s'hagi d'anar desplaçant i evitar la revictimització", resumeix l'advocada penalista experta en violència sexual, Sònia Ricondo.

Des d'aquella primera seu oberta l'estiu de 2020, que va ser la primera d'Espanya i del sud d'Europa, el sistema s'ha expandit amb 14 centres Barnahus a tot Catalunya i, fins i tot, a altres punts de l'Estat i d'Europa. Cinc any després hem parlat amb responsables i expertes per fer balanç de com ha millorat l'experiència, la detecció d'abusos, però també dels deures que queden pendents: des de la reducció de la revictimització, l'augment en la detecció de casos, la millora en les sentències però també la lentitud en la implantació del model i les resistències d'alguns sectors, com el de la judicatura.

L'aspecte d'aquests centres, que compten amb joguines, sofàs, sales de tota mena i, alguns fins i tot, amb animals de companyia per acompanyaments terapèutics, i la presència de personal de referència permet rebaixar l'ansietat inherent al procés que obre la denúncia d'un cas de pederàstia. "L'ansietat del nen disminueix i també la del seu entorn, dels seus pares, que estan digerint la bomba que suposa en una família la denúncia d'un delicte greu com és de d'agressió sexual", feia balanç la fiscal responsable de Tarragona, Maria José Osuna.

Segons la psicòloga especialista, Pilar Polo, de la Fundació Vicky Bernadet, entitat referent a Catalunya en l'acompanyament a víctimes de violència sexual infantil, aquest entorn permet que l'infant declari més tranquil i la prova judicial sigui de més qualitat. "Haver d'explicar reiteradament una experiència traumàtica a diferents persones amb les que no et vincules i no tens confiança, l'únic que provoca és la revictimització del menor, estigmatitzar-lo i fer-li creure que la seva paraula no es creu; i això té una contrapartida que és que el relat és cada vegada més après i pot arribar un moment on el jutge pensi que és poc creíble i que no cumpleix els requisits de fiabilitat", explica Polo.

La Barnahus permet que el nen tingui un referent estable durant tot el procés i això, a la llarga —afegeix— ajuda a obtenir més condemnes: "Les persones que fan d'intermediàries entre la comitiva judicial i el menor són persones que coneixen el menor, i per tant, que adaptaran les preguntes amb totes les garanties judicials al seu nivell de comprensió, tenint en compte la seva edat, i l'experiència ens diu que això permet proves preconstituides molt més fiables i que això repercuteix de manera poisitiva en el resultat dels judicis".

La part negativa, segons la penalista Sònia Ricondo, de Nemesi Advocades, és que implantar el sistema al 100%està trigant més del previst. De fet, dels 14 Barnahus inaugurats a Catalunya, diversos (Terrassa, Mataró, o Manresa) segueixen en instal·lacions provisionals a l'espera de fons europeus que serveixin per construir els edificis definitius. "S'ha de moure moltes administracions —la social, judicial, policial—, s'ha de canviar molts models i circuits, i adaptar tot això requereix temps, recursos i també molta voluntat política", lamenta Ricondo. "La major crítica és pel sistema judicial que és a qui li està costant més adaptar-se a desplaçar-se a aquests centres, canviar el paradigma de com acompanyar i com articular aquests temes", afegeix l'advocada.

Aquests centres van atendre l'any passat gairebé 3.000 menors víctimes d'abusos i violacions i enguany, segons fonts del Departament de Drets Socials, van camí d'augmentar. En l'últim balanç oficial el Govern calculava que el sistema ha permès passar d'un 3% de detecció a un 16%, en part, per què aquestes instal·lacions se centren en atendre els nens víctimes d'abusos i no només en seguir el procés judicial. "La meitat dels casos que arriben a les Barnahus no estan judicialitzats i molts d'aquests no ho arribaran a estar; de manera que el canvi és pensar una intervenció sigui la víctima", assegurava després de mesos d'estudi del model Josep Maria Tamarit, catedràtic de dret penal i expert en victimologia de la Universitat Oberta de Catalunya. 8 de cada 10 víctimes són nenes i la majoria tenen entre 5 i 15 anys. En més de la meitat dels casos, el 52%, els agressors eren membres de la família.