Una graduació per haver superat l'anorèxia: "He après a silenciar la malaltia"

Barcelona

Ahir l'Agnès es graduava del tractament de l'anorèxia. "Gràcies a mi mateixa, a la que ha lluitat en silenci i ha escoltat mil vegades la veu de la malaltia. Ara pots començar a viure d'una altra manera, però tancar aquest capítol no vol dir oblidar-lo", es deia a ella mateixa. Va ser el seu discurs durant la 'Festa de les altes', un acte per celebrar que, després de quatre anys de malaltia, s'ha recuperat. El 10 de desembre de 2021 a casa l'Agnès explotava la bomba i una amiga d'ella, la Martina, explicava a tota la família que l'Agnès tenia anorèxia i necessitava ajuda. Aquest dijous, quatre anys després, l'Agnès deia adeu a la malaltia. Fa un any l'Agnès explicava al Balcó com era el seu tractament per l'anorèxia i la importància que havien tingut família i amics a l'hora d'afrontar-ho. Va prometre que tornaria una vegada tingués l'alta, i ha complert la seva promesa.

Les emocions a flor de pell. Família, amics i terapeutes, tots amb llàgrimes als ulls. "És una celebració a la vida i al temps de lluita", ha explicat l'Agnès. Durant l'acte, semblant a una graduació, les terapeutes que han fet el tractament són les qui condueixen aquesta 'festa'. Parlen els metges, les psicòlogues i també les noies que han rebut l'alta, i també ho fan els amics i familiars que elles escullen. En el cas de l'Agnès ella va triar dues persones. La primera la seva germana gran, la Gemma, que va ser "una de les primeres persones que es va adonar del que passava". La Gemma no va dubtar ni un moment a fer-ho. Això sí, amb la por de no poder parlar per no parar de plorar. La segona persona va ser la seva amiga Martina, l'amiga que va parlar amb els seus pares ara fa quatre anys. Totes dues van destacar com de dur va ser veure apagar-se l'Agnès, notar que desapareixia, i van celebrar que per fi "l'Agnès torna a ser l'Agnès".

I ara què?

Feia temps que l'Agnès desitjava tenir la seva 'Festa de les altes'. Ho havia imaginat durant anys i ara que la té, apareixen dubtes: "Volia molt l'alta, però quan la tinc penso, i ara què?". Hi ha pors, por a "recaure i a patir una altra vegada", però també és conscient que ara té eines que abans no tenia i ha après a viure amb l'anorèxia. Perquè un TCA no es cura, s'aprèn a viure amb ella: "He après a silenciar la malaltia, si en algun moment reapareix, sé detectar-la per no tornar a entrar".

La malaltia està silenciada, però l'Agnès té més ganes de parlar que mai. Vol seguir vinculada a l'UPA, la clínica que l'ha tractada, fer xerrades i tallers amb noies que, com ella, estan en tractament; i també anar a instituts a explicar què és l'anorèxia perquè no li passi a més persones: "Hi ha poca informació i la que hi ha no és tota certa, s'ha de parlar des de l'experiència i sense tabús".

L'Agnès sempre portarà amb ella el 4 de desembre de 2025, el dia en què es va graduar de l'anorèxia. Ho farà a la memòria i també al coll amb un collar que les seves terapeutes els van regalar a la 'Festa de les altes'. A la placa del collar s'hi veu un arbre gran amb totes les fulles, sencer, sa i fort: "Simbolitza que portarem per sempre, el patiment que hem passat que s'ha convertit en alegria, això ja és nostre".