Las Huecas: "Hi ha una sospita constant cap a nosaltres per ser dones"

Barcelona

Des del 2016 que volten. Projecte 92 va ser la seva carta de presentació, i Aquelles que no han de morir les va col·locar en boca de tots. Júlia Barbany, Núria Corominas i Andrea Pellejero formen el col·lectiu teatral Las Huecas, que torna a reflexionar sobre els intríngulis de ser amigues. La Sala Beckett reprograma l'obra estrenada ara fa un any, De l'amistat, i a finals de gener presentaran l'espectacle Riure caníbal al Lliure després d'haver passat per Madrid.

M.A.P.S

"Més que millors amigues, som germanes. Som una família disfuncional, com tota companyia de teatre", diu Corominas sobre la relació que tenen entre elles. "La peça parla dels malestars de l'amistat. Fa un parell d'anys, hi havia una narrativa molt idealista al voltant d'això, i nosaltres no ho som gens. Ens agrada parlar dels fracassos i de tot allò patètic de la vida. Per això vam posar la nostra amistat en revisió per veure les nostres impossibilitats com amigues, però també els nostres encerts com a persones que fan teatre juntes". I la clau de tot plegat és saber riure's d'elles mateixes. "No ens costa gens. La part més de psicoanàlisi és la que va ser més conflictiva. Ens diem bastantes coses a la cara, però això també pot acabar destruint una amistat. Estem aprenent a no dir-ho tot", explica Barbany.

Les rares

Com passa amb obres de Berta Prieto o Miquel Mas Fiol, alguns les englobarien en la secció de joves que fan coses o amb l'etiqueta de teatre estrany. "Fem teatre popular. Aquí sí que ens sentim representades, perquè fem servir uns mecanismes molt variats i que poden arribar a la gent de maneres diferents. L'anomenat teatre convencional em sembla superburgès i esnob. Sembla que seria el teatre que agrada a tothom, i no és ben bé així", comenten. "Hi ha un tipus de teatre que s'ha mantingut al llarg dels anys, però hi ha propostes innovadores que no passen als equipaments grossos. Als teatres públics falta visió de sector. No dic de programar només a la penya punky, però si són diners públics s'han d'invertir en tot el mapa que existeix. S'ha de repartir millor".

El risc

Tot i que fa deu anys que omplen les butaques, encara costa que no se les llegeixi com una aposta de risc. "Hi ha una sospita constant cap a nosaltres per ser dones. M'encantaria que fos diferent perquè no tinc cap interès a fer teatre de dones, no va d'això. Però hi ha dubte en la legitimitat de les nostres propostes, i això fa que potser no tinguem la porta d'entrada tan fàcil a certs espais. Ara, això passa a totes les dones en el món laboral".

Si me queréis, enfadarse

Riure caníbal va estrenar-se aquest octubre a Madrid, i arriba al Lliure de Barcelona el 23 de gener. "Tenim ganes de venir a molestar aquí. L'obra agafa les estratègies de l'extrema dreta a l'hora de comunicar-se i escenificar-se, com es performa i com utilitza l'humor. El que fem és posar-ho al lloc que li pertoca, que és al teatre. A vegades veus el Parlament o el Congrés dels Diputats i dius, això és teatre o política?". Judit Martín i Sofia Asencio són les dues incorporacions per un espectacle que no ha deixat indiferent als madrilenys. "Hi havia gent que marxava insultant-nos i d'altres que s'aixecaven a aplaudir. No era ni una qüestió ideològica en contra d'un discurs, sinó fins i tot per la proposta estètica, la interpretació...", i Coromines afegeix: "profundament orgullosa que l'esquerra també s'hagi enfadat amb aquesta peça. Que hagi emprenyat a tothom és que anem per bon camí".