Milagros Pérez Oliva: "El neoliberalisme enganya als joves: Cada vegada corren més i no arriben enlloc"

barcelona

La periodista Milagros Pérez Oliva ha estat la protagonista del Llapis de Memòria de SER Catalunya, un recorregut sonor i vital que permet entendre no només una trajectòria professional excepcional, sinó també una manera d’estar al món marcada pel pensament crític, el compromís cívic i la cultura com a eina de llibertat.

Vinculada a El País des de fa 44 anys, Pérez Oliva continua formant part del diari tot i haver arribat a l’edat de jubilació. Ho fa com a col·laboradora externa, participant en les reunions editorials, escrivint articles d’opinió i elaborant cada matinada la newsletter diària del diari, que arriba a més de 100.000 subscriptors a les 7.30 del matí. “És una feina molt exigent, però intel·lectualment molt atractiva”, explica. El País, diu, no és només el lloc on ha treballat: “És el meu diari”.

Nascuda a les muntanyes aragoneses, la seva infància transcorre entre masies, freds hiverns i un paisatge que li ha deixat una empremta profunda. El pas de la muntanya a la ciutat, primer a Saragossa i després a Barcelona, marca l’inici d’una politització precoç i d’un interès creixent per la cultura, la literatura i el periodisme. A Monzón, durant el batxillerat, participa en revistes i clubs de lectura; a Saragossa, tot i estudiar Filologia i Magisteri, comença a col·laborar amb la revista Andalán. Poc després decideix venir a Barcelona per estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma.

La seva carrera s’inicia a les corresponsalies locals, especialment a l’Hospitalet, un espai clau en la renovació del periodisme durant la Transició. Passa per El Correo Català, la revista Reu i El Periódico de Catalunya abans d’entrar a El País l’any 1982. Allà construeix una trajectòria sòlida que la portarà a especialitzar-se en salut, biomedicina i bioètica, una decisió vinculada també a la maternitat i a la necessitat de conciliar en una professió amb horaris implacables.

El seu rigor en l’àmbit de la salut li val el Premi Nacional de Periodisme i la incorporació al Comitè de Bioètica, del qual encara forma part. Ha participat en debats clau sobre la gestació subrogada o l’eutanàsia, convençuda que el periodisme i la reflexió ètica han de contribuir a ampliar drets i llibertats.

Al Llapis de Memòria, la música acompanya aquest viatge vital: Bruce Springsteen com a metàfora del trencament del somni americà, les havaneres associades a la memòria familiar, Labordeta i Víctor Jara com a símbols de lluita i compromís, o Dire Straits com a banda sonora de la vida quotidiana amb els fills. Cançons que expliquen una biografia travessada per la història col·lectiva.

Lluny de la nostàlgia paralitzant, Pérez Oliva defensa una mirada serena sobre el pas del temps. “Cada any que passa, per les dones de la meva generació, és millor”, afirma. I alerta contra l’edatisme i els discursos que fomenten l’enfrontament generacional: “Els joves no són culpables; són víctimes d’un sistema que ha precaritzat la feina”.

Avui, entre el periodisme, la reflexió intel·lectual i el gaudir de la família, acaba de ser àvia, Milagros Pérez Oliva continua activa, crítica i compromesa. Una vida explicada amb música i memòria, fidel a la idea que fer bé el següent pas és, sovint, la millor manera d’avançar.

Les cançons de Milagros Pérez Oliva:

• The River - Bruce Springsteen y E Street Band
• De Que Hablas Habanera - Marina Rossell
• Somos - José Antonio Labordeta
• Te recuerdo Amanda - Víctor Jara
• Que tinguem sort - Lluís Llach
• Ticket to Heaven - Dire Straits
• Pequeño Vals Vienes (Take This Waltz) - Enrique Morente