Xicu: "La música mainstream en català posa el focus a lletres buides i a penya que no explica res"

Barcelona

Cesc Valverde (1998) porta un temps per aquí i més o menys sap com funciona el joc, tal com canta ell mateix. És el bateria del grup Ginestà des del 2019, i va començar el seu projecte en solitari uns anys més tard amb l'àlbum BLAU (2022). Va col·laborar amb Triquell, Socunbohemio i Maria Hein en el seu segon disc, SACRIFICIS (2024), i després d'algun EP, singles i bolos, Xicu publica LISTEN.

La crisi

"M'he anat coneixent. El primer CD el vaig començar quan encara era al meu poble, a Castellbisbal, i el vaig acabar a Barcelona. Em van passar moltes coses que no vaig digerir. He acabat de trobar-me a mi mateix en molts sentits: tant a la ciutat, com a nivell artístic i de qui soc", explica el músic, que durant la composició del segon àlbum va tenir una crisi creativa. "Mai m'havia passat, va ser estrany. No em sortien les lletres, no connectava. Em va ajudar molt un llibre de Rick Rubin, un productor americà molt bèstia, on parla de l'art de crear, de com cultivar la inspiració i com desencallar-te. Em va funcionar, per exemple, escriure una frase al dia i no forçar-me a més".

Barcelona

La gran ciutat també forma part de les seves cançons. "M'agrada on hi ha gent, bullici, botigues... mai he sigut de muntanya. Barcelona m'inspira molt. Surto a caminar cada dia per tot arreu amb els cascos i és quan connecto més amb el que estic preparant. La tornada a casa passejant amb música és sagrada, estigui on estigui". A part de compartir aquesta passió amb bona part del seu entorn, el seu pare hi té molt a veure. "És el típic que em posava tota mena d'artistes quan era petit. Això que els pares diuen que és la bona música: Queen, Pink Floyd... tant ell com ma mare m'han donat molt suport".

El mainstream

Després de set anys dins el panorama musical, Xicu diu haver après de què va tot plegat. "A part de Ginestà, he produït per mil grups. Ja sé com va la història, quins passos he de seguir per arribar-hi, però sobretot quins no. Ara tinc clar què vull i què no. M'encantaria ser un artista de masses, és el meu somni, però mai he acabat de connectar amb com funciona la indústria a Catalunya. Últimament, estic fent les paus amb mi mateix. Faig la meva, tinc el meu espai; no necessito més". A cançons com Tinc reservat el cel, canta: tots sonen igual. No tenen res a dir, per això escriuen així. "Escriure sempre ha sigut el meu punt fort. Sí que em cabreja que en el mainstream català posem el focus a lletres molt buides i a penya que no explica res. He crescut escoltant música que m'emocionava molt, tant d'aquí com en altres idiomes. No vull sonar vell, simplement això que predomina ara fa temps que no em diu absolutament res".

A rebentar

El seu tercer àlbum, LISTEN, el defineix com a música per a explotar els altaveus. "M'he quedat sord fent-lo", diu rient. "De fet, tinc acúfens des de fa molt temps. Em vaig rebentar les orelles d'adolescent tocant la bateria. Tinc un sorollet tot el dia. Ho porto bé; a èpoques pitjor, a èpoques millor. Però no he parat de produir ni de tocar. Soc jove, he de tirar ara amb totes les idees que tinc al cap. M'agrada treballar amb molt, molt volum. Estic tot el dia com en una olla a pressió". Una olla que petarà el proper 19 de març al concert de presentació del disc a la Sala Upload de Barcelona.