Joel Joan: "Jo volia guanyar l'Oscar, em veia a Hollywood"

Barcelona

Sembla mentida que amb tantes produccions, adaptacions i versions que s'han vist de l'autor rus, Joel Joan (1970) no hagués fet mai un Txékhov. L'actor debuta en la matèria de personatges tristots i frustrats, i no s'hi posa per poc. Interpreta els vuit papers de L'oncle Vània en un monòleg adaptat per Simon Stephens estrenat al West End de Londres amb Andrew Scott com a protagonista. Una hora i mitja d'entrades i sortides, diàlegs, discussions i algun petó en un muntatge dirigit per Nelson Valente al Teatre Romea de Barcelona.

L'humor

"He treballat moltíssim, com mai a la vida", diu Joan. "És una tesi escènica, una cosa que no m'havia trobat mai. He patit molt durant els assajos i la memorització". Pot semblar que es posa solemne en un paper allunyat del teatre comercial que ha respresentat els últims anys. Però res a veure. "En el teatre no hi ha mai res seriós. Si t'ho prens massa seriosament fas una missa, i em fa fins i tot una mica d'angúnia, aquesta gent. A més, Txékhov sempre defensava que L'oncle Vània era una comèdia. Una comèdia trista, però comèdia".

Equip

La proposta escenogràfica d'Albert Pascual és la d'un Vània en construcció, com si els assajos s'haguessin aturat bruscament. Tot plegat forma part de la hiperteatralitat que volien jugar amb el director. "En Nelson (Valente) té molt sentit de l'humor. Se li poden plantejar propostes sense que s'ho prengui com un atac personal. No té la pell fina, pots no estar-hi d'acord. Quan treballes amb gent que ja porta molta guerra, no tremolen perquè un actor els faci una pregunta de la qual ells no tinguin la resposta. Té moltes idees, és el que esperes d'un director".

And the Oscar goes to...

Del xulo però desgraciat d'Ivan, a la coqueta Helena o el tirà d'Alexandre; tots ells amb la seva gràcia, però segons l'actor, cap com Sònia, la protagonista indiscutible de l'obra. "És una dona que ho té tot en contra. Cap amor li correspon, ha treballat sempre pels altres, no ha fet res per ella... en canvi, no perd mai el somriure. És indestructible. Això és una gran lliçó", explica Joan, i afegeix: "Tots volem ser triomfadors i sentir-nos especials, però per dins sabem que som el que som. La majoria de nosaltres no hem arribat ni de bon tros on ens pensàvem que podíem arribar. Frustrats ho estem tots. Ara, aquesta frustració es pot viure com ho fa ella o amb una ganyota de tristesa". El monòleg final del personatge és, doncs, una dutxa d'aigua freda per l'ego. També pel seu. "No he arribat ni a un 10% d'on jo volia. Em veia a Hollywood, jo volia guanyar l'Oscar. Em sembla ben normal, no hi ha cap ironia. És el cim, l'Everest. Està bé apuntar alt perquè encara que no hi arribis, potser vas una mica més amunt que si haguessis apuntat baix. Clar que em sento frustrat en molts aspectes. M'agradaria fer moltes coses que no faig".

De crac

Com per exemple un projecte televisiu. Aviat farà deu anys de la segona temporada de la sèrie El crac (TV3), el que considera el millor que ha fet. "Ara riuria d'un pobre tio que als vint-i-pocs era una estrella i ho feia tot quan no hi havia plataformes, i avui dia que hi ha vint-i-cinc televisions i l'home representa que ha arribat a un estatus de prestigi laboral, no hi ha manera. Em sembla que és molt de Crac", comenta rient Joel Joan, que no ha tingut mai problemes a l'hora de posicionar-se o expressar opinions polítiques. "No faig veure que no soc qui no soc, no vaig de blanc per la vida i d'intentar no molestar ningú. Entenc que els actors som una vàlvula molt feble en les produccions i som els primers que saltem si una cosa no funciona. Però hòstia... dir el que penso i poder-ho dir em fa molt feliç".