El Suprem confirma l'absolució de Neymar i els expresidents del Barça Rosell i Bartomeu pel seu fitxatge

El Tribunal Suprem ha confirmat la sentència de l'Audiència de Barcelona que va absoldre el futbolista brasiler Neymar i els expresidents del Barça Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu dels delictes de corrupció en els negocis i estafa impròpia en la modalitat de contracte simulat dels que estaven acusats. Una empresa brasilera, DIS, els va acusar d'haver-li defraudat milions d'euros amb un suposat contracte fictici. DIS tenia el 40% dels drets per un possible fitxatge. El Barça va pagar la quantitat, però tres anys abans va pagar 40 milions directament al jugador per poder-lo fitxar de forma preferent. El tribunal considera que aquest pagament no és delictiu, i que com a molt pot incomplir la normativa de la FIFA.

Segons consta en els fets provats, la mercantil DIS, que va ser la querellant, "va adquirir el 6 de març de 2009 els drets econòmics derivats dels drets federatius del jugador de futbol professional Neymar Da Silva Santos Júnior, que en aquell moment pertanyia a la plantilla del Santos Futebol Clube. A canvi de l'adquisició d'aquests drets, DIS li va pagar 5 milions de reals brasilers. El FC Barcelona va signar el 2011 un pacte amb el jugador perquè quan quedés lliure firmés pel club català i va abonar 40 milions d'euros, sobre els quals DIS entén que hi va haver frau perquè havien d'estar integrats en els seus drets econòmics a percebre indemnització. El club va voler assegurar-se que el jugador fitxaria amb ells en quedar lliure i va fer un pacte amb Neymar per a l'any 2014, però el Barça va avançar el fitxatge a 2013 i va pagar traspàs per això, del qual va percebre la querellant la seva part.

Però el TS assenyala que és clau en la resolució final que, malgrat que DIS tingués dret a participar en aquests drets per ser titular del 40% dels drets econòmics, no era titular dels drets federatius, que són els que permeten que un jugador pugui fitxar per un equip diferent mentre té contracte en vigor amb un altre club. Segons la normativa FIFA, fins que el club que traspassa i el club que fitxa no es posen d'acord no se cedeixen els drets federatius. És l'anomenat “transfer”, que un cop produït comporta el canvi de club del jugador.

Pel traspàs del Santos al Barça, DIS va rebre el 40% dels 17,1 milions d'euros que va pagar el club blaugrana, 6,84 milions en total. La indemnització pel traspàs del jugador es va abonar a qui tenia els drets econòmics. I no hi ha prova indiciària que porti a la inferència que els contractes previs es van dur a terme per amagar una intenció defraudadora dels drets econòmics de DIS, sinó que es va tractar d'una pràctica duta a terme entre club interessat a contractar i el jugador quan quedés lliure.

Però el tribunal diu que això no queda a l'àmbit del dret penal, sinó a l'estrictament esportiu, a les seves normes internes de disciplina esportiva contractual quant a la possibilitat, o no, de realitzar negociacions un club amb jugadors amb contracte. Per això no suposa una actuació delictiva de corrupció entre particulars ni de simulació contractual, ja que el contracte i la intenció subjacent de les parts era real, com pactar unes condicions econòmiques i pagar-lo per quan quedés lliure, cosa que queda en el terreny del dret esportiu i les normes de la FIFA o la UEFA, però no afecten el dret penal atès el seu principi d'intervenció mínima. Els magistrats diuen que no qualsevol incompliment contractual es resol per la via penal, sinó en el mercantil o civil, segons el cas.

Per si mateix un incompliment contractual no és mai delictiu, ja que on cal posar l'accent, diu la sentència, és en quina va ser la intenció de les parts en signar el contracte. I el tribunal arriba a la convicció per la prova indiciària que no va haver-hi voluntat d'incomplir i d'indemnitzar DIS després quan es van signar els contractes. La indemnització es va pagar a DIS quan es va fer el traspàs, però no abans.

És evident que el jugador és lliure de fitxar amb qui vulgui quan adquireix la condició de lliure i el que se signa en aquests contractes qüestionats és una opció o preferència futura que, a més, es condicionava que el jugador adquirís la condició d'agent lliure, i la qüestió és a nivell de disciplina administrativa esportiva de normes d'organismes superiors sobre quan un jugador pot establir aquestes negociacions.

Per això, el tribunal conclou respecte als 40 milions del pacte entre el Barça i Neymar, que van ser per a "drets futurs”, per la qual cosa no hi va haver un traspàs, ja que, a més, no intervé el club titular dels drets que li havia donat carta per a fer-ho. "És perfectament admissible com a preu per a la preferència, igual que ho és la penalització. Amb això no es desnaturalitzen els pactes i, sobre això, insistim que del que es va disposar va ser de drets futurs", diu l'escrit.

Respecte a si el Santos va tenir coneixement, o no, del pacte de novembre de 2011 és irrellevant, perquè finalment va haver-hi traspàs i tots van cobrar el que d'acord amb el dret tenien per contracte. El joc d'intencions delictives que planteja la recurrent, diu el tribunal, no consta acreditat ni “fotografiat” des del punt de vista de la inferència del tribunal que hi va haver intenció fraudulenta als documents de “reserva de drets futurs”.

Clau és la referència del Suprem al pagament dels 40 milions, quant al fet que no s'accepta que els 40 milions eren per no pagar els 55 milions ja pactats. Si el Santos no va acceptar el traspàs perquè el Reial Madrid oferia més diners deixant sense efecte un acord verbal, malament es pot sostenir que el Futbol Club Barcelona va optar per no complir el pacte quan l'acord va quedar sense efecte. A més, si el Futbol Club Barcelona reconeix que era l'única manera d'assegurar-se el fitxatge del jugador, és novament un fet neutre. "Era un pagament per l'opció o la preferència, que acompanyava el precontracte de treball", conclouen els magistrats.

"Si tenim una versió de descàrrec plausible sobre el pagament dels 40 milions d'euros, aquesta anul·la la hipotètica potència incriminatòria del pagament en si com a pretesa manifestació d'un suborn. "En examinar l'acord de 15 de novembre de 2011 no estem en disposició d'afirmar una causa il·lícita que consistiria a perjudicar a DIS frustrant les seves expectatives de guany. Hi ha una altra alternativa que, a més, considerem més plausible: l'acord tenia per objecte, a més de fixar elements essencials del futur contracte de treball a través del precontracte, la garantia d'una preferència per al moment que el jugador fos agent lliure.

"El desig del jugador de fitxar pel FC Barcelona i d'aquest pel mateix comportava una prima per l'opció, però no hi havia traspàs. No hi ha perjudici als drets econòmics de DIS", diu la sentència. Amb independència de si el jugador tenia o no com a desig jugar al Futbol Club Barcelona, ​​respon a qualsevol lògica que el pare del jugador, davant del desig d'aquest club de fer-se amb els seus serveis, exigís una prima per l'opció. I novament en aquestes relacions entre el jugador i el club pel qual volia fitxar cal consignar que DIS és un tercer aliè. Només de provar-se que l'acord no només perseguia garantir el fitxatge sinó també perjudicar DIS, es justificaria el retret penal, però no com a efecte derivat de l'acord sinó com a producte del pretès suborn.

"Si la infracció de la normativa FIFA és un dels fonaments de l'acció penal, mentre serveix a l'acusació per inferir indicis de suborn, no podem menysprear la rellevància del fet consistent que la FIFA no va sancionar per aquests fets", afegeixen.