"Ens submergim perquè el lector pugui nedar": la imprescindible ploma dels traductors

Barcelona

Quan llegim als nostres autors preferits - o als que descobrim per primer cop- sovint llegim en realitat dues plomes, no una. Si són històries que venen d'Escòcia, Nova York, o d'un gulag, si ens captura l'atzar de Paul Auster, la fantasia de Stephen King o la ment afilada de Virginia Wolf, és perquè algú s'ha posat a la seva pell i ha "traslladat la història d'un món a l'altre", explica el traductor Ricard San Vicente, a l'Aquí Catalunya de Sant Jordi. "És com passar aigua -o vi- d'un got a l'altre".

Dolors Udina, Míriam Cano, Marc Rubió Rodón i Ricard San Vicente són algunes d'aquestes plomes que han passat pel programa abans de posar-se a donar tombs per uns carrers on avui s'hi exposen les seves paraules. I coincideixen, que el dia de Sant Jordi, passegen més que compren.

La seva relació amb els autors pot ser intensa. I a vegades "acabem sent molt activistes dels autors als quals traduïm", assumeix Míriam Cano, que és darrere de Carrie de Stephen King. Ella és també escriptora, poeta, i és que "no, els traductors no som escriptors frustrats", afirma Dolors Udina, amb 40 anys de carrera intercanviant llengues i protagonista ahir al pregó de Barcelona al costat de l'autora Ali Smith. Tot i estar d'acord Udina hi posa èmfasi: "no tinc cap enveja als escriptors", potser pensant amb Virginia Woolf, una de les seves autores, que va tenir un tràgic final.

A qui és difícil conèixer és als lectors i al públic. Quan el Marc Rubió Rodón, va traduir Hamnet al català, ara fa 7 anys, no es podia imaginar l'èxit que tindria avui a la gran pantalla: "no vaig captar que tindria aquest boom". A més de Maggie O'Farrell també ha traduït a Paul Auster o George Orwell.

El cas és que passant d'un idioma a l'altre, d'una copa a l'altra, "no hi quedi la marca del pintallavis", tanca el símil Míriam Cano.