La biblioteca popular, amb Marta Cava

Barcelona

La bibliotecària Marta Cava ens fa una tria de llibres sobre la solitud:

Sou aquí / David Nichols (Empúries). Traducció de Laia Font

D'històries de parella a la literatura, en trobem a cabassos. D'històries típiques i tòpiques, una bona pila. Que segueixen les estructures tradicionals, moltes més. Però costa trobar, històries que defugin tot això i aportin una visió o alguna cosa diferent.

Els dos protagonistes d'aquest llibre són en Michael i la Marnie, que tenen una amiga en comú, la Cloe, la instigadora principal de la caminada llarga que estan a punt d'emprendre un grup de persones desconegudes, liderades per en Michael (l'únic apassionat de caminar i de l'excursionisme de tot el grup). El motiu ocult d'aquesta activitat és que la Cloe pugui emparellar tant a en Michael i la Marnie amb dos amics més.

Però no, no és la història d'"una amiga em prepara una emboscada perquè conegui a algú" (que una mica sí), és sobretot una obra que explora tres coses que a vegades van lligades i d'altres no: viure sol, estar sol i sentir-se sol. Crec que és un tema que s'ha abordat poc i, sobretot, s'ha fet poc sense caure en els clixés que rodeja a les persones solteres. La Marnie i en Michael viuen sols i estan sols (després de dos matrimonis que se'n van anar en orris), però malgrat la pressió social i fer-se gran, no ho viuen tan malament. Tot i que això no vol dir que renunciïn a tornar a connectar amb algú, i és aquí l'altre gran tema i encert de la història, la narració d'aquells moments tan delicats, preciosos i sapastres de tornar a connectar amb algú quan tens el cor tan fet a miques que no aconsegueixes ni fer-ho amb tu mateix.

Nicholls sap arribar bé al fons dels éssers humans i aconsegueix trobar alguna cosa que t'hi fa connectar d'una manera íntima i personal. I a més, ho fa amb molt humor i amb molta tendresa.

El consol de la intempèrie / Gretel Ehrlich (Veles i vents). Traducció de Yannick Garcia

Qui no ha tingut mai un moment de rampell de voler-ho engegar tot a rodar i començar una nova vida lluny, en algun lloc inhòspit o amb un estil més tranquil i reposat? Que aixequi la mà qui no ho hagi pensat mai. I que aixequi la mà qui hagi decidit fer-ho.

Gretel Ehrlich va ser una cineasta que, un dia, ho va fer. Després de la mort del seu marit, se'n va viure a un ranxo de Wyoming i s'hi queda, malgrat els constants comentaris del seu entorn de "va, quan deixaràs això i tornaràs a la ciutat?".

Sense caure en romantitzacions ni en intentar convèncer a ningú, no és un llibre "d'autoajuda" d'algú que vol vendre't fum amb el seu canvi de vida, simplement t'explica que un dia va necessitar fer un canvi i en fa una crònica de tot allò que va veure i viure, del clima fred, de les persones àrides que s'hi va trobant, dels costums de la zona, del caràcter dels cowboys que es va creuant. Ho fa, a més, amb una prosa excel·lent, bellament escrita i que t'acaba atrapant.

Igual que llibres com Desig d'arrels de la May Sarton o Agafar les regnes de Kathryn Scanlan, ens trobem davant d'una figura femenina molt potent: una dona lliure, independent i lluny d'arquetips i tòpics, no vol ser una superdona: només vol viure bé, tranquil·la i amb les petites coses que la vida que l'inhòspit estat de Wyoming li ofereix.

La brigada de la soledat / Milena Michiko (Quaderns Crema). Traducció de Tiana Puig

La protagonista és la Suzu, una noia que viu sola i li costa relacionar-se amb altres persones. Viu sola i ho porta bé, tot i que voldria tenir algú amb qui fer-se companyia. Treballa de cambrera, però té el mínim contacte social amb els seus clients. Està a apps de cites, però no acaba de sortir bé. Fins que un dia coneix a un noi, es van veient, i un dia ell desapareix sense tornar a tenir contacte amb ella. Tot això, l'acabarà afectant de tal manera que la faran fora de la feina. I sense feina, en comença a buscar una altra que -sense voler-ho ni pensar-ho- acabarà sent netejar els pisos de persones que han mort soles i han trigat molt a trobar-les.

A partir d'aquí, la Suzu començarà a viure i entendre el món d'una altra manera i sense adonar-se'n, començarà a tenir una relació diferent amb totes les persones qui l'envolten - sense abandonar la seva timidesa ni les seves dificultats socials-: els companys de feina, els homes, els seus pares, els seus veïns.

La història podria caure en una filosofia d'autoajuda o de mrwonderfuliana, però tot al contrari. Tots els protagonistes són insulsos i no tenen cap visió reveladora de res, simplement, van adaptant els uns als altres i de manera natural, van connectant a la seva manera. Podria ser una novel·la catastrofista o pessimista, però tampoc ho és i aconsegueix que acabis amb escalforeta al cor. Ideal si heu vist el documental La teoria sueca de l'amor i la pel·li All of us strangers.

Desig d’arrels / May Sarton (Amsterdam). Traducció de Núria Parés

Sarton, després de la mort del pare, decideix anar a viure en una casa familiar en runes, al mig del no-res. I al llarg del llibre ens anirà descobrint tot el procés que va viure. Una llar no és un lloc poc important, una mudança no és una situació banal i viure sola és una decisió força més important del que la gent es pensa. Des de com viu el procés de remodelació de la casa a la convivència amb els seus veïns, passant per la seva rutina de cuidar al jardí o com viu els seus processos d'escriptura.

Seria una mena de relat autobiogràfic més, si no fos perquè -trobo- parla d'un tema que costa de parlar: viure sola quan ets dona i tota la soledat i solitud que plana sobre una persona. Sarton escriu poesia quan està sola a casa,

però creu que un poema no esdevé com a tal fins que s'ha llegit en veu alta. I aprofita quan venen amics a casa per llegir-los i convertir-los oficialment en poesia. Però sobretot, he llegit aquest llibre com una defensa de la importància de tenir una llar, cosa que en el moment en el qual vivim, em sembla més que necessari. Com és d'important tenir un espai on viure, fer-te'l teu, on viure els mals i els bons moments.

Els meus amics / Emmanuel Bove (La Segona Perifèria). Traducció de Josep Alemany

Qui no ha volgut tenir molts amics? Qui no ha fet l'impossible per no sentir-se sol? Tothom ho ha fet, el problema ve quan per molt que ho intentes, és impossible sortir-se'n. I aquesta és la història del protagonista d'aquesta novel·la.

En Victor Batôn és un veterà de guerra que malviu com pot en una pensió. No és ric, però té les necessitats bàsiques cobertes, com a mínim. El problema és que es sent sol i no té amics. Ell ho intenta: surt de casa, va a llocs i estableix contacte amb altres humans, però entre la seva manca d'habilitats socials i misantropia i que la resta de persones tampoc li posa fàcil, entre estafadors i mala gent, no acaba d'encaixar amb ningú.

En aquesta novel·la tan peculiar i estranya (i que té una història tant ella com l'autor que mereixen una novel·la a part) ens trobem en moments incòmodes, moments de riure, una bona pila d'autocompassió i sensacions de tristesa i soledat. Llegir aquest llibre és com viatjar en una muntanya russa de sentiments. Alguns aconseguiran empatitzar amb en Batôn i d'altres el consideraran una persona miserable que es mereix estar sol. Sigui com sigui, s'ha d'admirar l'estil que Bove empra en aquesta obra: frases curtes, sentències contundents, precisió i una bona dosi d'humor i d'ironia.

L'obra — que va veure la llum gràcies a l'escriptora Colette —, va passar desapercebuda pel públic general, però reivindicada per un bon tou d'escriptors de renom. I ara, llegim aquesta novel·la a qui de seguida li vaig posar l'etiqueta "d'inclassificable" i que arriba de la mà d'una editorial, La Segona Perifèria, que compta amb una bona pila d'obres peculiars i meravelloses.