"Fent un Verdi" des de fa 100 anys

Barcelona

“Fem un Verdi?” és una expressió que han fet servir generacions de cinèfils per anar a veure pel·lícules, sobretot d’autor i en versió original, a Barcelona. Els Cinemes Verdi del barri de Gràcia celebren aquest any el seu centenari. Entre altres iniciatives, han publicat el llibre de gran format Cines Verdi 100, 1926-2026 que recull la història d’una sala que va néixer a finals del segle XIX com un cobert per activitats en el jardí d’una finca del carrer Verdi. Un espai on van conviure el ball d’orquestra i el teatre de varietats amb les projeccions, i que durant la Guerra Civil va acollir un menjador infantil amb capacitat per a dos mil nens patrocinat per l’Exèrcit Popular de la República.

Els autors

Les moltes vides dels Verdi es recullen en el volum que han escrit a sis mans, l’historiador i periodista gracienc, fill del mateix carrer Verdi, Josep Maria Contel, l’exhibidor Enric Pérez, que als anys 80 va transformar una sala en decadència (s’hi feien pel·lícules de pit i cuixa) en els primers multicinemes de V.O. del país, i Paz Recolons, responsable de l’àrea d’exhibició d’A Contracorriente, l’empresa que fa una dècada va rescatar els Verdi d’una situació econòmica delicada i els ha reimpulsat amb la celebració, per exemple, del BCN Film Fest i aviat una ampliació (a la tardor obriran dues sales noves).

Cine de barri

Al ‘Tot és comèdia’ hem visitat els Verdi amb Josep Maria Contel que, de petit, quan era un dels molts cinemes de reestrena de barri que hi havia a Barcelona, veia “en bucle” el programa doble i el NODO amb els seus pares mentre sopaven de carmanyola, “com qui ara veu la tele a casa”. Només a Gràcia hi havia aquests altres cinemes: Comedia, Rovira, Principal, Núria, Mundial, Roxy, Chile, Windsor, Máximo, Regina, Mahón i Proyecciones. Contel ens ha explicat anècdotes com la dels pollastres vius que es rifaven entre els que compraven l’entrada o la del ciclista que l’empresa tenia en nòmina per moure les bobines de les pel·lícules d’un cine a un altre.

De porter a gerent

També hem conversat amb Manel Núñez, l’actual gerent dels Cinemes Verdi, que Enric Pérez va contractar a mitjans dels anys 90 quan van obrir els Verdi Park del carrer Torrijos. Abans de gerent, Núñez hi va fer tots els papers de l’auca, de porter a operador. Recorda una anècdota de quan era encarregat del projector: una espectadora es va queixar perquè hi havia alguna cosa que fallava en la història. Van comprovar les bobines, i van veure que “algú que no era jo” les havia girat. També té un record especial pels espectadors que “han fet un Verdi” des de fa anys, “molts venen sense mirar la cartellera”.