David Pintó: "L'enveja sana m'ha obert moltes portes"

Barcelona

El director, actor i adaptador David Pintó ha passat pel programa Llapis de Memòria, on ha repassat la seva trajectòria artística i vital a través de les cançons que han marcat el seu recorregut. La conversa coincideix amb les últimes funcions de El lladre de llibretes, l’espectacle que dirigeix al Teatre Versus Glòries fins aquest diumenge 3 de maig.

Tot i definir-se com a amant dels musicals, Pintó defensa una visió àmplia del seu ofici: “A mi el que m’agrada és el teatre en general”. En aquest sentit, explica que el musical li arriba “d’una forma més profunda”, però reivindica també el valor del teatre de text, com el que proposa en el seu muntatge actual. El lladre de llibretes, basat en la novel·la de Jani Sola, presenta un repte escènic singular: un únic actor, Albert Triola, dona vida a una història plena de personatges. “El públic té la il·lusió que en fa setze, però és la força del relat”, assegura.

L’obra ha tingut una bona acollida i ja es planteja continuar més enllà de Barcelona. “La gent surt molt remoguda i emocionada, i això ens fa molt feliços”, apunta Pintó, que destaca també la feina de l’equip i la música original de Clara Peya com a elements clau de l’èxit.

Durant l’entrevista, el director també ha reviscut els seus inicis com a espectador apassionat de musicals. Un dels moments més recordats és quan, sent adolescent a Manresa, va organitzar un autobús per anar a veure Flor de nit. “Soc bastant follonero, m’agrada embolicar la troca”, diu entre riures. Aquella experiència va marcar el seu vincle amb el teatre musical, tot i que en aquell moment encara no el considerava una sortida professional: “No pensava que fos un ofici, ho veia inaccessible”.

El gir arribaria més endavant, amb la seva formació a l’Institut del Teatre i, sobretot, amb l’experiència a companyies com Dagoll Dagom i La Cubana. Precisament, el seu pas per La Cubana va ser determinant per descobrir la vocació de director. “És com treballar amb fang: no hi ha res i de cop construeixes una història. És màgic”, explica.

El seu debut en la direcció va arribar amb John & Jen, un projecte que també va produir amb recursos propis. “Vol dir rascar-te la butxaca”, resumeix. Vint anys després, reconeix que aixecar un espectacle continua sent un procés complex i sovint precari, tal com relata en el seu blog personal, on documenta el pas a pas de El lladre de llibretes.

A nivell personal, Pintó també ha compartit com és treballar amb la seva parella, l’actor Albert Triola. Lluny de conflictes, assegura que la clau és separar els espais: “No ens enduem la feina a casa”. Amb gairebé quinze anys de relació, tots dos han trobat l’equilibri entre la vida personal i la professional.

Descubre la nueva app de Cadena SER Te ofrecemos una mejor experiencia de audio y video

Descargar

El pas de Pintó per Llapis de Memòria s’ha tancat amb un record emotiu al seu amic Íñigo Santamaría, a qui ha volgut homenatjar amb una cançó. “Parlar d’algú que ja no hi és és tornar-lo a fer present”, ha dit.

Amb una trajectòria construïda des de la passió i la curiositat, David Pintó reivindica un teatre viu, artesanal i capaç de commoure. Un camí que, com les seves estimades llibretes, serveix per ordenar el caos i donar sentit a les històries.

Les cançons del David Pintó:

• Ciutat D'ivori - Dagoll Dagom
• Mummy, I Wanna Be Famous - La Cubana
• That Was My Way - John & Jen
• Casa Meva - Clara Peya
• La Bicicleta - Xesco Boix
• So Many People - Cyrille Aimée