Quan la guerra es converteix en una xifra

Alcoi

Cada vegada que esclata un nou conflicte armat, el relat públic sembla repetir un patró que ja s’ha fet habitual. Els titulars parlen de guerra, de moviments geopolítics, de l’equilibri de forces entre potències o de com afectarà el conflicte als mercats i al preu de l’energia. S’analitzen estratègies militars, aliances internacionals i interessos econòmics. Però molt menys sovint es parla de les persones.

Aquesta manera de narrar la guerra produeix una deshumanització silenciosa. La tragèdia humana desapareix darrere de paraules tècniques i de números. La guerra deixa de ser un drama de vides trencades per convertir-se en una estadística.

Quan escoltem que hi ha cent morts, mil ferits o desenes de milers de desplaçats, sembla que estiguem parlant d’una dada abstracta. Però cada una d’aquestes xifres és una persona concreta. Algú que tenia un nom, una família, una casa i un futur que pensava construir.

En molts casos, el debat mediàtic es desplaça ràpidament cap a les conseqüències estratègiques o econòmiques del conflicte. Ho hem vist en nombroses tensions i agressions militars que afecten diferents regions del món, com l’Iran o altres països sotmesos a la pressió constant de la guerra o de l’amenaça militar. Es parla del petroli, de les rutes comercials, de l’equilibri de poder entre blocs. Però el patiment quotidià de la població queda sovint en un segon pla.

Tanmateix, qualsevol guerra té sempre el mateix resultat: una ferida profunda en la vida de la gent.

Darrere de cada bombardeig hi ha històries que s’interrompen. Famílies que perden un pare o una filla. Persones que sobreviuen però que hauran de conviure tota la vida amb seqüeles físiques o amb traumes que no es veuen però que condicionaran per sempre la seua existència.

La guerra no només mata. També deixa milers de vides suspeses en una mena de supervivència permanent.

Quan una ciutat és bombardejada, no només cauen edificis. Cauen hospitals on es salvaven vides. Cauen escoles on els xiquets aprenien i imaginaven el futur. Cauen carreteres que connectaven pobles i comunitats. Es trenquen sistemes d’aigua, xarxes elèctriques i serveis bàsics que sostenien la normalitat de la vida quotidiana.

I quan desapareixen aquestes estructures, desapareix també la possibilitat d’una vida digna.

Però hi ha una destrucció encara més profunda: la de les llars. Moltes de les cases que veiem reduïdes a runa han costat anys —de vegades dècades— d’esforç a les famílies que hi vivien. Són el resultat de tota una vida de treball, d’estalvi i de sacrifici.

En pocs segons, una explosió pot convertir en pols el que una família havia tardat trenta o quaranta anys a construir.

Amb les cases també desapareixen els records. Les fotografies, els objectes estimats, els llibres, les joguines d’infància, les cartes guardades en un calaix. Tot allò que construeix la memòria d’una família i que dona sentit al pas del temps.

La guerra no només destrueix ciutats. Destrueix biografies.

A més, els conflictes armats deixen una empremta ambiental que sovint queda invisibilitzada. Els bombardejos, la destrucció d’indústries i infraestructures, els incendis i l’ús massiu d’explosius contaminen l’aire, el sòl i l’aigua. Camps que abans produïen aliments queden devastats. Rius i aqüífers s’omplin de residus tòxics. Ecosistemes sencers poden tardar dècades a recuperar-se.

La guerra, en definitiva, també és una agressió directa contra el planeta.

Davant d’aquesta realitat, el moviment per la pau ha mantingut durant dècades consignes clares com el “No a l’OTAN”, en referència a l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord. Aquesta consigna naix d’una crítica legítima a la lògica dels blocs militars i a l’espiral d’armament que alimenta moltes tensions internacionals.

Però la realitat actual és complexa. L’Estat espanyol també forma part de la Unió Europea, que en els últims anys ha anat reforçant les seues pròpies estructures militars i de defensa. Si volem parlar seriosament de pau, el debat no pot limitar-se a una sola aliança militar.

Les guerres tenen causes profundes: interessos geopolítics, lluites pel control de recursos estratègics i una competència global cada vegada més intensa. Però també hi ha un element que sovint queda en segon pla: el pes enorme de la indústria armamentística.

Ací apareix una contradicció difícil d’ignorar. Molts països que es declaren compromesos amb la pau són també alguns dels principals productors i exportadors d’armes del món.

Però les armes no es fabriquen per a quedar-se en un magatzem. Es fabriquen per a vendre’s. I tard o d’hora acaben sent utilitzades en algun lloc del planeta.

Per això, si volem que el “No a les guerres” siga alguna cosa més que un lema, cal anar més enllà. Cal reduir el militarisme, revisar els compromisos militars internacionals i obrir un debat valent sobre el paper que juga la indústria armamentística en les nostres economies.

Però també cal recuperar una cosa essencial: la mirada humana.

Parlar de la guerra no només en termes d’estratègia o d’interessos econòmics, sinó en termes de vides. Recordar que darrere de cada titular hi ha una família que plora, un xiquet que ha perdut la seua escola, una mare que busca el seu fill entre les runes o una persona major que ha hagut d’abandonar la casa on havia viscut tota la vida.

La pau no és només l’absència de guerra. La pau és també el dret de totes les persones a una vida digna, segura i amb futur. I això no és un regal ni una conseqüència automàtica de la història: és una conquesta social i política que només es manté viva quan es defensa.

Per això la pau i la vida digna han de ser una reivindicació constant. Una exigència permanent de la ciutadania davant dels governs, de les institucions i dels interessos econòmics que massa sovint alimenten els conflictes.

Reivindicar la pau no és un gest ingenu ni simbòlic. És una necessitat moral i política. És recordar, una vegada i una altra, que la vida humana ha d’estar sempre per damunt de qualsevol estratègia militar, de qualsevol benefici econòmic i de qualsevol ambició de poder.

Potser el primer pas per construir-la és deixar de parlar de les guerres com si foren només un joc d’estratègies entre potències i tornar a mirar els seus veritables protagonistes: les persones que les pateixen.

Perquè mentre la guerra continue convertint-se en una simple xifra, el risc de repetir-la sempre serà massa gran. I perquè la pau, com la dignitat humana, només es manté viva quan es defensa cada dia.