Actualitat, amb Josep Ramoneda

Barcelona

La setmana política a Catalunya estarà sota el signe de la moció de confiança que el president Puigdemont sotmetrà a votació del Parlament. No hi hauria d’haver sorpreses en el resultat: la CUP ha anunciat el vot positiu. Puigdemont no està en perill. Tanmateix l’atenció se centrarà en la lletra del discurs del president, més que en la votació.

Per a uns, és l’hora que el president aclareixi el destí de l’anomenat full de ruta. Altres ho llegiran en clau de concessions: fins a quin punt s’haurà entregat a la CUP. Podria ser que no se sortís de dubtes. La peça estel·lar d’un viatge en què fantasia i realitat se separen massa sovint, és l’anomenada RUI: el referèndum unilateral. Però Puigdemont ha insistit que ha de ser vinculant i útil. I per ser vinculant necessita reconeixement espanyol i internacional. Per ser útil no pot acabar amb una simple repetició del 9-N. O sigui, “a largo plazo me lo fiáis”, com deia el clàssic.

Les eleccions gallegues i basques no tenen incidència directa en la política catalana. Els temps d’Euskadi i Catalunya sempre van descompassats: quan Euskadi colla, Catalunya afluixa i viceversa. Però sí envien senyals interessants. I la primera d’elles és que la il·lusió del canvi s’evapora i al Nord triomfa la moderació discreta. Ja sigui versió regionalisme inofensiu (Feijóo) o nacionalisme moderat (Urkullu), allò que algun dia havia estat bandera de Convergència. Cal creure que l’independentisme català és l’únic projecte de canvi que es manté viu, desprès del carrousel de promeses de 2015? O cal reflexionar sobre el perill que el canvi fos més una il·lusió que una voluntat?

Dues notes amb ressonància catalana. Ciutadans, que va néixer aquí per combatre la política lingüística primer i la independència després, va perdent pistonada en la mida que s’ha anat evidenciant el que tots sabíem per molt que ho dissimulessin amb una patina juvenil i centrista: el seu lloc, la seva missió, es salvar els papers a la dreta.

En fi, el compromís del PSC amb Pedro Sánchez el fa solidari de la nova derrota. Algú s’ha de prendre seriosament la reconstrucció del PSOE si encara si és a temps. I ara sembla clar, després d’encadenar tantes desfetes, que Sánchez no ho pot ser. De moment, només té un rècord: el dels pitjors resultats de la història del partit. La sòrdida batalla entre els barons, que resisteixen amb les seves bases clientelars, i la direcció, ha resultat suïcida. Uns volen convertir el PSOE en complement de la dreta, la qual cosa només confirmaria el seu fracàs: la incapacitat de construir una alternativa al PP. I altres veuen que o s’entenen amb l’esquerra o ja es poden anar oblidant de tornar a governar. Enmig d’aquests dues opcions, que és on voldria estar Pedro Sánchez, s’ha constatat que només hi ha el buit. L’absència de projecte propi. No és semblant al que li passa al PSC?