Audiències

Alcoy

L'altre dia parlava amb un conegut que em contava que el seu pare havia deixat de tindre por a la pandèmia perquè a la televisió ja no es bombardejava amb ella. Ell era totalment conscient. Que no es parlara d'això, no significava que hagués deixat d'existir. Per als que ens dediquem al periodisme, sempre hem observat i navegat l'agenda mediàtica. Per a nosaltres és quotidià. Però a les persones que no es dediquen a la professió, ha hagut d'arribar una pandèmia i una guerra, per a prendre consciència d'alguns comportaments mediàtics. I és que la nostra responsabilitat com a comunicadors és brutal. El que apareix als mitjans condiciona pensaments, decisions, etc. Que moltes vegades tenen molta transcendència en la vida de les persones. Està clar que el periodisme d'actualitat és necessari i fonamental, però conforme passen els anys estic convençuda que cal més que mai un periodisme més pausat, reflexiu, etc. Que amb un ritme menys accelerat permeta analitzar i posar el focus en qüestions que la immediatesa i rapidesa de l'instant i moment present no permeten. O no heu notat com a poc a poc la Guerra d'Ucraïna ja no sempre obri els informatius i va caient en l'ordre noticiable, ocupant menys minuts? Va apagant-se la flama, com va ocórrer abans amb el volcà, la pandèmia... Afganistan, les Torres Bessones, Iraq, etc. I un llarg etcètera ens remuntem al moment que ens remuntem. O posem el focus? Quan? I durant quant de temps? Ens preguntem els periodistes que necessiten les nostres audiències?