Oriol Rossell: “El reggaeton incomoda perquè ens recorda que ens hem fet grans”

Barcelona

El divulgador cultural, assagista i professor d'Història de la Música Electrònica Oriol Rossell porta un estiu que ni Bad Bunny. Ha fet més de trenta entrevistes a tot tipus de mitjans i programes, i segueix rebent invitacions per "promocionar" un llibre que -recordem-ho- no deixa de ser un assaig, no pas l'últim supervendes estil Xavier Bosch. Ell i l'editorial Libros Cúpula intuïen que el tema atraurïa l'atenció, però reconeix que es troba un punt sorprés. 'Matar al papito' no només ajuda a conèixer el perquè de l'auge de les músiques urbanes, sinó també retrata una Generació X que ha arribat a la cinquantena sense "poder deixar de ser jove". Aquestes són algunes idees rellevants del llibre que Oriol Rossell ha compartit amb els oients del 'Tot és comèdia':

De pobres

“El reggaeton és música de pobres. I això incomoda perquè ens recorda que no som el centre del món, que hi ha altres tradicions musicals, altres codis, altres cossos”. L’autor explica que el reggaeton neix de les migracions, de la precarietat, de la necessitat de fer música amb el que es té. Un viatge amb parades a Jamaica, Panamà, Nova York i Puerto Rico. “Ve del reggae, del dancehall, de les comunitats afrocaribenyes. És una música que circula, que es recicla, que s’adapta. A Jamaica, una mateixa base musical s’ha fet servir per a centenars de cançons. Això és cultura del reciclatge”.

Balla que no hi ha futur

Una de les claus del reggaeton, segons Rossell, és el ball. “Les músiques que escoltàvem nosaltres no tenien el ball com a eix. El reggaeton sí. És sensual, és físic, és directe. I això ens descol·loca. Quan has vist un home blanc heterosexual ballar pel gust de ballar, no per lligar? Només quan pren èxtasi a les raves”. "Aquesta centralitat del cos contrasta amb la nostra obsessió textual. Les cançons han de dir alguna cosa, han de tenir missatge. Però no té per què. El reggaeton no pretén canviar el món. Només celebra que existeixes”. “Nosaltres vam créixer amb la promesa d’un futur millor. Els joves han crescut amb la cancel·lació lenta del futur. Quan pregunto en xerrades qui creu que el futur serà millor que el present, ningú aixeca la mà”.

T'has fet gran, però no

El llibre de Rossell no és només un assaig musical. És una reflexió sobre el pas del temps. “El reggaeton t’està dient que Oasis ja no és música de joves. Que t’has fet gran. I això costa d’acceptar. El gran trauma no és la diferència generacional, és ser conscient que pertanys a una altra generació”.

L'autor recupera el concepte freudià de “matar el pare” per parlar de l’emancipació cultural. “Però avui dia, el problema és que no podem matar el pare perquè el pare no se’n va. Els discos, els vídeos, els concerts... tot està a YouTube. Els any 90 es van acabar, però tu pots seguir vivint als 90 tranquil·lament”. Segons Rossell, vivim en un “persemprisme”, un concepte de Grafton Tanner que defineix un temps on tot és accessible, però res desapareix. “Ja no hi ha absència, i per tant, no hi ha nostàlgia. No pots trobar a faltar una cosa que segueix allà”.

Autotune

Rossell defensa l’autotune, un del elements característics de la música urbana, com a eina creativa. “No és només un afinador. És un instrument. Permet fer coses impossibles amb la veu. La veu es fragmenta, es transforma, es converteix en una altra cosa”. I afegeix: “Mai hem tingut problemes amb els vocoders que feien servir Kraftwerk o Daft Punk. Però amb l’autotune sí. Perquè abans la tecnologia prometia futur. Ara sembla que la necessitem per ser humans. I això ens inquieta”. Per cert, la primera a posar en el mapa l'autotune als any 90 no va ser una cantant de trap o dancehall, sinó la llegendària Cher amb 'Believe'.

Crítiques

Rossell també qüestiona les crítiques habituals al reggaeton. “Diem que és sexista, masclista, superficial... Però ningú s’espanta si el teu fill escolta death metal. Si escolta Cannibal Corpse, no esperes que surti a massacrar ningú. Però si escolta reggaeton, ens alarmem”. Segons ell, això reflecteix les nostres pròpies inseguretats. “Potser no estem tan segurs de com eduquem. Si creus que una cançó pot més que tot el que li has ensenyat, potser el problema no és la música”.