"L'actual nivell de pràctica esportiva, inferior als estàndards europeus, té a veure amb 40 anys de dictadura i la ruptura amb una fase d'expansió"

Barcelona

El Doctor en Història Contemporània Xavier Pujadas, director del Grup de Recerca i Innovació en Esport i Societat (GRIES), rep La Graderia d'El Balcó al seu despatx de la Facultat de Psicologia, Ciències de l'Educació i de l'Esport de la universitat Blanquerna-Ramon Llull el dia 20 de Novembre, just quan es compleixen 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco. Després de guanyar la Guerra Civil, Franco va imposar unes polítiques que trencaven de manera radical amb les que hi havia en el període democràtic de la República anterior al seu cop d'estat. I el món de l'esport no en va ser una excepció.

Podeu veure l'entrevista al minut 1:41:00 del directe:

El Doctor Pujadas explica que "als anys 30, durant la segona república i fins i tot abans, a les dècades dels anys 10 i sobretot dels anys 20, després de la Primera Guerra Mundial, sobretot en el cas català està en una fase expansiva molt clara, tant des del punt de vista de practicants (creix molt la quantitat d'associacions, entitats i clubs esportius), com des del punt de vista més institucional (federatiu, clubs, competicions...). No és estrany, perquè passava a tota Europa."

Un creixement que era "sobretot a nivell de quantitat de gent que practica esport i també de clubs i institucions esportives, el 90% de les quals privades però també comencen a crear-se instal·lacions i equipaments públics, a finals dels anys '20. Per exemple, tots els equipaments de Barcelona que es creen per l'Exposició Universal de 1929, com l'Estadi Olímpic de Montjuïc o la piscina que també esdevindrà Olímpica. I tot això als anys '30 passarà a ser públic, també."

Aquell va ser un període "expansiu des d'un punt de vista general en tot: com esport espectacle, la indústria de l'esport, els productes derivats de l'esport, el periodisme i la premsa especialitzada... tot això està en una claríssima expansió a partir de l'any '20-21, durant la dictadura de Primo de Rivera fins i tot, i després als anys '30 creix encara més perquè amb el pas a una democràcia, la republicana de 1931, s'expandeix encara més perquè hi ha un ambient de llibertat més clar. Als anys '30 es creen més de 400 entitats populars d'esports de base."

Això fa també que tinguin accés al món de l'esport cada cop més persones: "L'expansió també és social, no només quantitativa sinó també qualitativa: les classes socials que a les primeres dues dècades no havien tingut accés a l'esport, perquè al principi era sobretot un aspecte de les classes benestants i de classe més elevada, a partir de la segona meitat dels anys '20 i dels 30 la majoria de gent de les classes populars i treballadors assalariats comencen a accedir a determinades pràctiques esportives: no al golf o al tennis, però sí a la gimnàstica, al rugbi, al futbol, la natació a la platja... tot el que no requereix una despesa important de diners. I també les dones, especialment al període republicà: a Catalunya creix molt la pràctica en sectors com l'atletisme, la gimnàstica o l'hoquei, per exemple, i en àmbits on havia tingut una certa tradició per part de dones de classes més altes: el tennis, la vela, els esports de rem, els esports de mar..."

I no només pels nivells de pràctica esportiva, perquè "del període republicà la fase és expansiva clarament en tots els sentits com a l'Europa occidental empesa també per la indústria de l'esport i l'esport espectacle, per bé que és veritat que les institucions públiques no es preocupen moltíssim de l'esport, però és a l'abast amb una dinàmica privada dels clubs i les federacions, impulsada per part dels esportistes."

La ruptura del règim

Com va passar en tots els altres sectors, "el franquisme suposarà una ruptura en tota regla en tots els àmbits: tant des del punt de vista de la pràctica i els aspectes més materials, com dels aspectes organitzatius polítics. Hi ha dos aspectes que s'esdevenen a partir de 1939 i són representatives d'aquesta ruptura: d'una banda, la creació d'una política esportiva per part del franquisme, que posarà sota el control del partit únic l'organització i el control de l'esport i l'educació física (que és una assignatura obligatòria fins a la universitat). I de l'altra, després d'una guerra civil sagnant amb tot el cost humà i material que significa, una aturada real de les coses que passen a les ciutats, perquè hi ha dèficits d'instal·lacions molt importants, perquè la gent passa fam, perquè a la posguerra no hi ha mitjans econòmics, perquè les classes populars que havien vist com aconquesta el començar a accedir a l'esport hi deixen d'accedir, el control dels clubs, els filtres polítics i ideològics... tot això acaba amb aquesta fase expansiva dels anys 20 i els anys 30."

El franquisme també va saber aprofitar la vessant populista de l'esport de masses: "La dictadura agafa clarament el futbol per sobre de tots, i també el ciclisme i la boxa com a estandards a partir de finals de la dècada dels '50 i els '60 pel què fa a l'esport públic i espectacle. Però la boxa ja tenia un seguiment molt important a la República i a la dècada dels '20. No és que al franquisme se li acudeixi impulsar-lo. Després del trencament de la Guerra Civil i la posguerra i les polítiques franquistes dels anys '40 i '50, es torna a recuperar aquest cicle a nivell d'esport com a espectacle."

Aquest aspecte ens porta a episodis més coneguts com el cas Di Stefano i el pas del Barça de les Cinc Copes al Madrid de les sis primeres Copes d'Europa: "És la part més pública i visible de l'esport rei, que coincideix amb la voluntat d'obertura del franquisme, la creació de la Copa d'Europa amb el Reial Madrid com a club fundador i l'aparició de la televisió, tot cap a finals dels '50. És una tríada entre l'esport més seguit, els mitjans de comunicació, perquè la ràdio ja hi era des dels anys '20, i el règim que impulsa a que això vagi d'aquesta manera. Té aquesta intenció i l'utilitza. No l'inventa, però l'utilitza i si cal es fan petites ajudes de vegades."

L'investigador principal del GRIES recorda que "l'esport juga un paper molt important a les polítiques internacionals, en el que s'anomena diplomàcia tova o Soft Diplomacy, perquè ténen un paper representatiu dels estats però no són els estats directament. Aquest paper l'esport ja l'havia jugat abans, Berlín '36 per exemple, però als anys '60 encara el juga de manera més clarament perquè hi ha la televisió i els mitjans de comunicació de masses fan retransmissions del que passa a l'altra punta del món i el franquisme això ho sap: utilitza aquesta eina en el sentit d'intentar establir unes relacions internacionals, un prestigi pel règim, i el Reial Madrid li dóna aquest prestigi amb les Copes d'Europa com intenta jugar-lo amb altres esports. Però clar, si no hi ha diners per invertir a crear esportistes no pots guanyar medalles."

No obstant, el règim es veu presoner d'una contradicció, ja que té la voluntat d'emprar l'esport com a eina de propaganda però alhora li costa formar esportistes d'elit: "Hi ha un doble nivell: ideològicament, Falange s'ho pren molt seriosament. Als anys '30 en parla amb el feixisme italià i s'emmiralla amb el nacionalsocialisme alemany, el règim li dóna importància a l'esport perquè creu que és una eina de propaganda i de control de la població important, però per altra banda no hi ha recursos. A partir de l'any 1961 hi ha una nova llei intenta obtenir recursos per desenvolupar la pràctica esportiva i formar possibles medallistes, i com que no hi ha diners ho intenta fer amb els diners de les travesses, de les apostes esportives. La llei d'educació física i esports d'Elola-Olaso, el Delegado Nacional de Deportes de l'època, va intentar que un percentatge de les travesses com si fos un impost indirecte anés cap a la Delegación per crear instal·lacions esportives. Perquè a partir dels '60 i sobretot dels '70 a Espanya en general i a Catalunya de manera destacada comença a créixer moltíssim el nombre de practicants d'esport, però no hi ha instal·lacions públiques. Hi ha una contradicció importantíssima, perquè han crescut els nivells de renda, el desenvolupamet econòmic, les ciutats, la demografia... hi ha molta més gent que vol fer esport, però no pot fer-ho perquè no hi ha instal·lacions. El règim intenta crear piscines, però no té els suficients diners."

La conversa avança i fa estona que les dones han desaparegut del diàleg. A la pregunta de si la situació actual de l'esport femení és conseqüència directa del franquisme, el Doctor Xavier Pujadas respon que "en part sí, com moltes altres coses, com ara el nivell de pràctica esportiva: els estàndars europeus són més elevats, els percentatges de gent que practica esport. Això té a veure amb 40 anys de dictadura, en aquesta ruptura d'una expansió que no sabem què hagués passat, però segurament estaríem amb els estàndards dels països europeus del nostre entorn." Afegeix que "les classes socials més elevades i que en general són connivents amb la dictadura o hi ténen una bona relació, els afecta molt poc, segueixen fent la seva vida quotidiana."

Però si ens cenyim de maner específica a la figura de la dona, "l'accés de les dones de les classes populars o classes mitjanes, que estava creixent molt a partir de 1931 com es pot veure en competicions d'atletisme i d'altres disciplines en el número de llicències. A partir de l'any 1939, quan la guerra ho ha arrassat tot, baixa moltíssim i costa molt aquesta recuperació per culpa sobretot de la voluntat del propi règim que té un model de dona determinat que el desenvoluparà en el cas de l'esport i l'activitat física a través de Sección Femenina. I té molt clar els valors de que ha de ser una dona submisa, que ha de ser a casa, que ha d'ajudar, que s'ha de cuidar físicament i per tant pot practicar alguns esports que no siguin de contacte i d'equip, perquè ha de ser mare. I la continuitat de l'espècie i dels espanyols dependrà de la dona. I aquest model i aquesta visió porta a coses tan surrealistes, vistes des d'ara, com la suspensió de l'atletisme femení: fins l'any 1960-1961, les dones no poden fer atletisme o pràcticament no en fan. Desapareixen de les federacions, les competicions femenines, les territorials... La dona en l'espai públic ha de ser molt prudent perquè és subsidiària del model masculí i masculinitzat del soldat espanyol, que és el model franquista i falangista."

L'herència d'aquesta estructura social és l'origen d'una desigualtat que, a partir de la transició, ha trigat molts anys a ser una prioritat tornar a compensar: "A partir dels anys '60 tornarà a recuperar lentament l'espai la dona a l'esport, i després ja entrem als '70 i cap aquí. Però fixa't que el reconeixement de la RFEF i l'oficialitat de la selecció femenina de futbol no arriba fins als anys '80, mort el dictador feia anys."